Accés a porxo de Can Manyà, a es Fornàs. La vista travessa espai de porxo, cuina i es veu el camp a ponent a través de la porta.

Com que casi la primera casa tradicional que vaig intervenir va ser Can Pardal, i no tenia aquest espai mític de (casi) totes les cases pageses que hom anomena «porxo», jo no entenia què volien dir. Si un porxo és un cobert obert per totes bandes i no una habitació tancada i generalment fosca.

Ara, que m’ha tocat recuperar-ne una altra (no li queda ni una trista bigueta de savina dalt), ca n’Andreva, que pertany a la categoria de «casa pagesa sense porxo», tinc una altra perspectiva. I no pas perquè sigui una casa diferent de les altres.

És que no va arrivar a acabar la seva metamorfosi. I així està encara.

Però per qualssevol eivissenc que conegui el món rural o tingui prou cognoms autòctons (com el meu home), el porxo d’una casa és un espai generalment quadrangular (tot i que n’hi han declaradament quadrats o en L) on hi aboquen totes les estances de la casa amb un ús més o menys noble. Això és, cuina, dormitoris i algún magatzem o zona de guardar estris, secar sobrassades o fer de rebost. El que serien zones menys nobles com el trull (si n’hi havia) de vegades tenen accés des de l’interior del propi porxo, tot i que el més freqüent és que no. He de dir, però, que he arrivat a veure un trull de jàssera de pi de melis dins d’una cuina (negra com la nit). Les estances que no abocaven mai al porxo, eren corrals, i mai he vist un molí de sang que hi aboqués tampoc. Tota casa de bestiar es disposava més o menys endreçadament a les rodalies de la casa, prou prop per tenir-hi un ull posat, i prou lluny per que la ferum no entrés fins a la cuina. Tot i que llavors la gent, ni aquí ni a Lleida, era tan delicada. Els estables de vegades s’arrengleraven tocant la casa al seu davant, com precedint l’entrada, o eren no massa lluny d’aquesta.

La primera impressió que vaig tenir del porxo, era que con sala deixava bastant que desitjar, i no entenia massa que necessariament els habitacions haguessin de donar a nord. La cuina, no semblava importar gaire on donés, sempre es situava orientada est-oest a una banda d’aquest porxo. Fent L amb les habitacions, i a partir d’aquest aposició, alterada i modificada segons pendents, partions, veins, murs de feixa, es disposaven les habitacions i la resta d’estances.

I em feia molta gràcia que el meu home sempre en deia «la casa de». La casa del Carro, la casa de la Palla, la casa de Dalt «Però si és un dormitori», «No, però és la casa de dalt. Això és la casa de jeure» I resulta que la de dalt també era per jeure, però ell, «que no era igual». La casa de les matances, la casa del vi….La cuina no era casa de res, era la cuina, i el trull, també, resulta que no se’n deia la casa de l’oli. O jo mai ho he sentit, la meva sogra diu que sí; i algunes altres cases. El qual és conseqüent amb que els casaments albergaven sovint diverses unitats familiars, i tots havien de tenir un espai més o menys definit (els pares, els fills alguns ja casats i hereus, o germanes solteres, els fills més petits i la criada o mosso que algunes cases tenien). Hi havia cases per les coses i cases per la gent.

I a mi em semblava que era una pena que tots els dormitoris donessin a nord o a ponent, però fixa’t que casi tots en planta baixa donaven a nord, i que calia esperar que es fes una casa de dalt per tenir un dormitori a sud, com Déu mana, i de vegades ni balconet li feien, que només tenia un finestró minuscul per llucar la vinya i ja està. Que fer finestres grosses no era barat. I a mi aquest orientar els dormitoris tan malament em semblava (i em sembla) un esguerro.

Aquí pujant a casa de dalt de can Manyà, en graons de 24 cm, per fer cames.

Ca n’Andreva, foto de 1990, on el porxo no es va tancar mai del tot. El «pati-porxo» és aquest espai descobert entre l’estança del dormitori amb la finestreta blanca i el magatzem que tanca l’entrada a la casa. El que s’albira al pati, és la porta d’un dormitori.

El que passa, és que en realitat, d’origen els dormitoris estaven molt ben orientats, a sud o sudest rabiós. I rebien un solet escalfador a les obertures de les portes, i mercés a aquestes i les finestres posteriors, que podien ser petites perquè ja entrava sol per la porta, tenien una ventilació creuada estupenda.

Perquè el porxo no era tal. L’espai de porxo era un pati. I em sembla prou encertat creure, com he escoltat, que venia una mica del concepte d’alqueria àrab. Les cases andalusís i nordafricanes tradicionals de les medines, són bàsicament un reguitzell d’estances entorn un pati obert. A les medines no tenen la sort de tenir un paisatge obert però la disposició d’estances que s’articulen en un molt necessari espai d’il·luminació i ventilació. On dur activitats a l’exterior que precisen de llum però també de recer (com cosir o filar, o triar llenties, potser adobar arreus de la mula),

Si hom dona un cop d’ull a les construccions tradicionals del Mediterrani (aquí n’afegeixo algunes), i està familiaritzat amb les plantes de les cases pageses d’Eivissa, hi veurà moltes similituds.

L’espai exterior delimitat dins la casa és a tota la mediterrània un model que apareix de manera compulsiva. Succeix a les cases etrusques i romanes, i l’anomenen impluvium; a les gregues (que exporten el model d’Egipte); als habitatges mesopotàmics, els primers habitatges a Ur, que giren entorn un pati, alguns en les zones urbanes, de planta quadrangular, i a les zones rurals, hi haurà patis en habitatges de plantes circulars o bé ovalades. I fins a les heterodoxes cases menorquines de l’època talaiotica, també circulars, compten amb un exigu espai exterior vora les taules estructurals que en conformen el nucli. Espai on hi plou, es cuina, es fa foc, s’albiren els núvols.

La casa mediterrània és una cuirassa cap a l’exterior que domestica una mica de terra i cel, per gaudir-ne de manera segura.

Aquí sota uns exemples arquitectura andalusí, on en un pati central aboquen totes les estances. Normal ,aquest pati dona llum i aire als espais tancats

Aquí un encabir-se de mala manera en cases pati de trama urbana

Aquí un molt bon exemple d’alqueria alarb, les edficacions més a nord, particularment interesants

I aquí un molt bon exemple de creixement ideal de la casa pagesa cortesia de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.

Consti que encara no he vist la casa pagesa que respongui fidelment a aquest esquema perquè els pagesos són molt creatius. Però la simulació de creixement ideal és molt bona (per alguna cosa està a l’enciclopedia)

La cosa és que aquest espai central, el sostre no li apareix fins a finals del SXVIII, començaments del XIX i en algunes (ja poques, perquè quan les coses es posen de moda són un perill), mai hi ha hagut un porxo central, i es continua amb un pati.

És el cas de Can Pardal, amb antigues habitacions que aboquen a sud a un pati encantador.

O el cas de ca n’Andreva, que a mitjans dels anys 80 va aturar la seva evolució. El seu pati, efectivament, podia començar a anomenar-se «porxo», perque començava a tenir-ne alguna caracterísitica. S’havia cobert somerament amb unes biguetes i un mur de menys d’un metre d’altura tancava el recinte.

Això que li falta un mur era un dormitori o casa de jeure, pero la seva porta aboca a un espai central en la casa, que mai va estar completament tancat. Únicament se li va dotar d’un petit «porxo», que permetia anar del dormitori a la cuina sense mullar-se si plovia, però que no tenia tancament vertical a sud. Era un pati en transformació a estança principal de la casa pagesa tal i com es coneix avui.

Avui les cases tradicionals al camp d’Eivissa no les associariem mai a cases pati, però originalment, ho eren. I probablement a arrel de la nova costum o de la predicamenta que degué tenir el porxo com estança simbólica central (el de Can Pereta a Sant Mateu és espectacular), moltes ja construides a finals del XVIII devien incorporar aquesta peça immediatament, sense que pràcticament mai funcionessin com cases pati.

Però en origen els casament d’Eivissa abocaven a un espai comú exterior.

I el pare de n’Alicia de ca n’Andreva ho recorda així a la seva infància a casa dels seus avis.

Pare de n’Alicia que per cert té un centenarde savines sembrades a posta des de fa més de 40 anys en previsió de la reconstrucció dels sostres de l’habitatge per la seva filla.

Al departament de patrimoni del Consell d’Eivissa els semblarà estupendo.

A veure que dirà el departament de Medi Ambient, per allò que la la savina està protegida…