El meu home volia que fes una entrada de molí de sang, trull o això però em semblava una mica que tothom ho sap tot d’això, i m’agradaria tornar al trull de Can Reial a veure com està, abans d’escriure’n una. O al Trull de la Penella.

I li he dit que em sembla que tothom veu l’arquitectura tradicional com un amuntegament de pedres i no , l’arquitectura, tradicional o no, és l’art que tracta de modificar l’entorn perquè els éssers humans visquin millor. Amb economia de solucions, a ser possible.

La bona arquitectura sol ser frugal. Suposo que per això tants arquitectes moderns van quedar copsats de la casa tradicional (tot i que van reconèixer que millorava força si li poses una cambra de bany i tal).

I a l’arquitectura hi ha altres coses que no són pedres que contribueixen activament a millorar l’entorn , i que a més estan vives i són indissociables de la casa d’Eivissa.

A saber, el llimoner, la figuera, la figuera de pic (importantíssima) el magraner, el nisprer. I altres herbes exòtiques com la bouganvilia.

Aquí l’experta és na Gertrudis de can Canals, la meva sogra, tot i que he anat preguntant a altres amics i amigues clarament dintre del que s’entén per exemplar autòcton.

El llimoner: Sempre l’he trobat a prop de l’entrada, casi donant la benvinguda. Preguntades les meves fonts. La Joana, de can Mayans de Sant Joan, ha dit clarament “qui té un llimoner té una farmàcia”, cosa que després ha corroborat la meva sogra, explicant que el llimó va molt bé per “rebaixar la sang”, cosa que no m’ha quedat molt clara. Ma sogra també ha afegit usos culinaris diversos. Evidentment per tenir vinagre cal primer tenir vi (car) i que se’t faci malbé (quina gràcia). El llimó el supleix a amanides. Na Maria Fita em parla de les virtuts conservants del llimó. Jo he escoltat mil vegades la necessitat de llimó a les matances, per fer neta la tripa del porc, pel qual també son bones les taronges amargues o matanceres (mira els anglesos en fan melmelada, però aquí són per netejar budells.) A ma sogra sa mare els tractava mil malures amb mel i llimó. I les amanides i el peix eren condimentats sistemàticament amb llimó.

En cara un altre ús, atès que és tan àcid, és un bon netejador. Diverses padrines eivissenques m’han confirmat les virtuts higièniques del llimó, com antisèptic i com element per fer “escurades a fons”.

Per això vora de cada casa pagesa hi ha un llimoner. O dos.

D’entre les virtuts biològiques del llimó hi ha que pot romandre molt de temps en branca sense pansir-se ni fer-se malbé. I conservar quan no hi havia nevera, no era fàcil.

El llimoner casi és l’únic arbre que he trobat invariablement a les cases tradicionals. Inclús en patis petits a Dalt Vila.

La figuera de pic (a Catalunya de Moro): En tancó generalment a una part més aviat posterior de la casa o separada, fa d’excusat, d’ajocador de les gallines (imagino que refugi de les rapinyaires, que poca por li deu fer al gat) que diu ma sogra que elles estaven més felices que un raio al tacó de les figueres de pic.

Sembla que les figueres de pic tenien usos medicinals, entre ells de cataplasma per contusions (les pales) i per curar afeccions pulmonars (e lsuc que deixaven algunes parts en deixar-es en sucre a la serena.

Jo diria que no m’ho crec però des que van trobar que un barregim medieval de ceba, all, vi i fels de vaca és un efectiu antibiòtic, ja no m’atreveixo posar la mà al foc per res.

Té una potència visual molt important, atès que generalment les figues de pic creixen ufanosament (ara no que se les menja un fong), i necessiten poca aigua, fan massissos gaudinians i s’aixequen per sobre dels tancons.

Visualment són molt importants i configuren un espai definit que la fauna agraeix bastant.

El fruit s’utilitza a més de per consum humà, per engreixar el pobre porc els darrers mesos abans de gener.

S’adossa a la casa

Parlant amb na Maria Fita, comentem els tres tipus d’arbre que apareixen únicament per consum propi de cada casa: El magraner, el caquiter, l’aubercoquer el nesprer i la pomera/perera.

El magraner: és un arbre poc exigent, però de creixement lent. La seva gran virtut és que tolera força bé la salinitat. Li convenen llocs humits i assolellats per produir. Suposo que per això me l’acostumo a trobar separat de la casa. Tots coneixeu les virtuts de les magranes pel que fa a conservació. Duren amb poca fresca, i això està molt bé quan no tens nevera. Un, dos o tres a cada casa. La cosa és que aquests arbres eren per consum propi. Poca gent duia magranes a vendre al mercat, n’era l’excepció.

El Nesprer: Són llei a la meva família política perquè a totes les cases que tenen jardí o terreny en tenen, la meva sogra dos que ens fan molt feliços. No tenen gastronomia associada, però jo tinc llucats uns quants arbres en cases que estan deixades de la mà de Deu a l’interior d’Eivissa i encara conserven nesprers, I com els magraners, aguanten.

L’albercoquer: A Lleida, abricocs. Aquí hi ha la variant que més m’agrada de totes, una de verdosa, que compro a n’en Vicent de can Planells que els importa de Sant Rafel quan és temporada. En tinc alguns rulls per sembrar-los (a la finca de la sogra, clar). Trobo que a Eivissa als anys quarantes i cinquantes, abans del desarrollisme, van consistir una exportació. Jo casi tots els que he trobat ha estat per la banda de Sant Antoni, com el Magraner, volen sol i aigua, i estar un poc distants de la casa, sense ombra. Tret de les explotacions, que n’hi va haver per vendre’ls secs a València, dos o tres arbres per casa. Consum propi.

Caquiter. M’agraden els d’Eivissa perquè són espècies més primitives i amb llavor, i molt més dolces que les del supermercat. Igual que l’albercoquer i els altres, un poc aïllat de la casa. M’agrada particularment quan han caigut les fulles i es veuen els fruits d’un taronja viu penjat de les branques, contra el cel blau, contra la casa. Requereix més cura que el nesprer i no sobreviu a la casa tan fàcilment com el llimoner o el nesprer si aquesta és abandonada.

Vol aigua abundant.

La figuera.

La figuera no és un arbre que estigui generalment a l’entorn de la casa, sinó al camp. I acaba configurant una arquitectura en sí mateixa, tota vegada que s’estintolen com paraigües per afavorir el creixement de branques, per tal que que faci més fruita, i sobretot, que aquesta fruita no se la mengin les cabres.

La figuera és un arbre crucial que apareix solitària o en petits grups als terços, i quan dic crucial, és crucial.

És el sucre dels pobres (a Catalunya i a València també).

És mengen tendres i són una llaminadura a la tardor, la mesada que n’hi ha, i sobre tot, es sequen. Per guardar-les tot l’any, M’ha sorprès que fàcil és assecar-les al meu poble, que només cal estendre-les al sol i enfarinar-les, i el laboriós procés d’assecat d’Eivissa, que inclou escaldar-les i que duu aparellat un cistell específic per emmagatzemar-les.

Com anècdota esmentar que na Maria Fita té coneguts que expliquen que havien de durar tot l’any perquè eren el sistema que tenien els pagesos d’atipar-se: Abans de dinar, se’n menjaven un parell perquè el menjar els fes més profit i els omplís abans. Efectivament, com ha dit na Maria, tenim el passat molt idealitzat.

De les varietats a Eivissa, les d’assecar eren la martinenca i la blanca (just les dues que hi ha vora el tancó del mossènyer a Sant Mateu).

Les de coll de dama no són especialment apreciades (són les més populars a Catalunya) i les Orioles aquí són una delicatessen, a Catalunya es deuen fer servir per assecar.

Els arbres són part del paisatge de la casa i de l’ecosistema de la pròpia casa. Son una part indissoluble de com les persones han anat modificant l’entorn; a majoria d’arbres que ara considerem autòctons són introduïts.

Com que amb la figuera ja he anat una mica massa lluny de la casa i no considero que ametllers, garrovers ni olivers contribueixin a generar espais o condicions especials a l’entorn immediat de la casa. No així la bouganvilia.

Entre els vegetals introduïts es troba la brasilera bouganvilia. Insertada a Eivissa des del XVIII. Perquè? Quina utilitat té? No dona ni medecina ni res per menjar.

Pero dona aixopluc del sol. I de vegades del vent.

I sobre tot dona bellesa.

A la minuciosa austeritat de la casa d’Eivissa, a les pulcres parets emblanquinades, esclata com un esquitx de lila o rosa.

Les taques acolorides són fulles, no flors, com molta gent es pensa.

I tenen a bé manifestar la sensibilitat dels habitants de la casa. No és igual fer un umbracle amb pedaços de fusta que amb una parra que amb una trepadora. Hi ha marge de creativitat.

Segons na Maria de can Fita, la bouganvilia “és una bèstia parda”. Aguanta el sol, aguanta sequeres, viu amb poc aigua, aguanta ventades, i f ala sensació de floració perenne.

No és una bellesa gratuïta ni flaca. És una bellesa dura, espartana, bàsica.

I quan la veig col·locada en algunes de les cases de pagès que visito, em recorda que no calen estudis massa esmerats perquè algunes persones tinguin una intuició esmolada per millorar l’entorn amb la decisió de plantar una enredadora en un lloc estratègic de la casa. I que a més aquestes persones tenen una cosa que ens falta sovint a dia d’avui.

Paciència.

Perquè la bouganvilia trigarà anys a fer aquesta fotografia meravellosa d’enramada que ens roba el cor i que potser li devem a una tia Cati que fa temps va pensar una frase prescrita a les escoles arquitectura una frase que m’hagués dut al suspens més ignominiós:

“Això aquí farà bonic.”

I la tia Cati es marca un Pèrgola millor que Le Corbusier (que d’altra banda, tampoc és tant).