Una conversa domèstica al respecte de ser ric o pobre ha donat molt a ca meua. Quan tens un fill a l’institut veus, per bé o per mal, que la posició socioeconòmica comença a ser alguna cosa una mica massa important per ells. He dit massa important? Potser estic ficant la pota i tenen raó.

Perquè alguns profes d’institut amics meus en conten que tenen alumnes que conviuen amb pares i germans tots en una habitació rellogada. És fàcil d’entendre llavors que els nens es comparin entre sí, i difícil no admetre que hi ha un fracàs a la gestió de la població i l’habitatge.

Així que hem intentat explicar als nens que realment hi h hagut un salt brutal entre les condicions de vida de la majoria i les condicions ideals o més ideals que es podien donar en un temps. I que aquest sat d’idoneïtat ha anat minvant de maner molt significativa al darrer segle.

De manera que com molt bé apuntava en Toni M. a la visita de Ca n’Andreva, els pobres d’ara són més rics que els senyors d’abans. Observació que ja em feia ma preciosa ienyorada mare quan era petita. I que em recordava que sabia més lletra jo als 9 anys que molts mestres d’escola que havia vist pel mon. I mira que de lletra jo en sabia poca.

I per mostra, un botó, tots els que llegeixin aquest blog tenen a ca seua electricitat i aigua corrent (la majoria de les vegades, a més podran escalfar aquesta aigua i climatitzar el seu habitatge). En canvi a la casa tradicional la cambra de bany era el tancat de les figueres de pic. I a Vila, poques figueres de pic hi havia.

Però hi havia algunes (poques) cambres de bany! A una reforma més o menys recent d’immoble amb diversos immobles senyorials, hem trobat traces d’una comuna a la coberta. No és massa còmode si vius al principal i has de pujar tres plantes quan tens una gastroenteritis galopant, i evidentement no seria acceptable ara. Però aquells propietaris eren prou benestants. Vivien a les immediacions del mercat vell.

Molt pitjor els anava al barri de pescadors de sa Penya. Aquí un parell de fotos del que eren alguns habitates al carrer de al Miranda. Sí això eren habitatges. U namb Forn. Solien ser espais únics on hi havia una llar de foc per cuinar i es dormia a la mateixa estança. Ara en diuen Loft. Abans en deien misèria digna.

Les traces que han deixat aquestes casetes paupèrrimes encara es poden trobar a google Earth, i millor encara, es poden medir. I ens mostren unes dimensions d’esgarrifança. 14 m² construiïts, que vol dir uns 11m2 útils. Altres tenen més sort i tenen una caseta de 15 o 20 m², si es descuiden poden tenir una habitació separada de la cuina. De fet les casetes de tres pisos de sa Penya, alberguen sovint famílies senceres de 4 o 5 membres en plantes de 30 m², dividides en recambretes on tot justet hi cabia un jaguill.

El més inquietant era el problema del desguàs o clavegueram, que directament no existia, i que al mirro dels casos abocava a un pou negre.

Un altre cas de precarietat disfressada de foto antiga i romántica son les casetes per gent molt prima al pati d’armes de Dalt Vila, aquí unes imatges

Se ‘m va acudir anar a mesurar l’ample de la cara interior del pilar i la paret de roca original, al voltant d’180 donava. Mira, com les habitacions infames de Le Corbusier. Al millor dels casos les casetes tindrien una paret de tancament de 15 o 20 cm de marés. La sala de platna baixa tindria 1,80x 4 o 5 metres. Algú partcularment emprendor i una mica temerari, va guanyar espai excavant la roca del que seria la llar de foc i inclús va construir una moderna xemenia a coberta.

No puc evitar preguntar-me on lleujaven les seves necessitat fisiològiques aquestos veïns tan frugals.

Es clar que no totes les cases eren així, i a Dalt Vila, no lluny d’on aquestes exigües llars es trobaven, podem veure petits i enormes palauets. Però si un recorre amb la vista la foto aèria de Dalt Vila i la Marina ,superposades amb les dades del cadastre, amb paciència, podrà llucar que l’escassetat s’imposava a l’abundància i que totes dues convivien d’una manera més o menys contínua, seguralment enllaçant històries de senyors i de criats.

No puc evitar agraïr que en aquest lloc del planeta tinguem una llei que reguli les condicions d’un habitatge i tampoc puc evitar jurar en arameu perquè tenim una classe política incapaç de generar un parc d’habitatge públic de lloguer i regular (sí, regular), l’entrada a l’illa. L’illa, de veritat , no pot més, no és infinita, ni els seus aquífers, ni el seu parc d’habitatge obsolet ni la seva xarxa viària sobrepassada per la quantitat obscena de vehicles que circulen a l’estiu.

I la solució NO és més carreteres, és menys cotxes. I més transport públic.

I és terrible ,però amb tot i aquesta sobreexplotació que ens embafa, es segueix vivient millor que ara que fa un segle. S’han imposat uns mínims d’habitatge que superen amb molt els de molts llocs on havien de viure els nostres avis.

Però se’ns ha oblidat.

Eren més rics els habitants de Can Comasema al segle XIX o els immigrants marroquins que s’allotgen a un habitatge de protecció oficial i tenen una nevera i una rentadora i fins i tot rentavaixelles? Perquè els de Can Comasema ni tenien vacunes ni serveis mèdics avançats, ni una educació tan cosmopolita ni tantes possbilitats de lleure i de consum de cultura, d’alternatives sanitàries ni de movilitat planetària com la humil familia de Chaouen de pare picapedrer i mare a mitja jornada en una botiga, que es fa unes vacances low cost cada any a un país d’Europa amb uns bitllets tirats de preu y bescanviant habitatge.

Se’ns ha oblidat com en vam ser de pobres.

I com eren les nostres cases fa 100 anys.

Gràcies a la web Fotos d’Eivissa Antiga, grup de facebook que és un tresor.