El disseny d’habitacles no és exclusiu dels éssers humans i n’hi ha un que sempre m’ha fascinat, potser perquè el meu pare feia mel, els meus dos avis feien mel, el meu oncle feia mel.

Quan era petita jo pensava que tothom tenia abelles en algun tros de terra. Que era el normal. I no. Resulta que és mes aviat raret.

Papà portava bresques amb popes de reina a casa, i jo que quedava hipnotitzada mirant la perfecta geometria de de les cel·les, entristida veient les larves blaquentes que ja no arribarien a obrera i inquieta esguardant aquelles cúpules de cera on vivien les princeses, les aspirants a reina.

A més a la tele feien l’»Abeja Maya», i la idea de la societat apícola era utòpica, semblava una bassa d’oli entre democràtica i monàrquica, plena d’obediència i bondat. La realitat al fosc interior del rusc que omplia de pots de mel el nostre rebost, era un altra, una mica sinistra, potser, però això és una altra història.

Una de les coses que sovint oblidem és que els animals, inclús els insectes, prenen decisions, i que potser la construcció de cel·les és una impronta genètica al petit cervell d’abella, però cap a on s’orienten i a quines parts d’una branca o d’una roca o d’un marc d’abellaire es fixen i estiren la cera, és una altra cosa. Això no ho porten implícit a la seva genètica i són decisions. No massa diferentes de les que prenc jo quan començo a dibuixar una casa. Les abelles construiran dins el marc o espai que els donem. I si no els agrada prou, fotran el camp. Les abelles, com nosaltres, tenen criteri. Són clients exigents i delicats, i el pagès ha hagut d’esbrinar les seves necessitats per allotjar-les dignament (perquè les abelles, o es troben bé, o no fan mel).

De tot el que ens donen les abelles, particularment cera i mel (de la pol·linització no n’haviem sigut tan conscients, ni de la pròpolis, ni del pol·len), ens és tan preciós que hem volgut domesticar-les (amb poc èxit, continuen essent bastant salvatges), o al menys facilitar un espai prou agradable per elles per què hi romanguin i prou còmode per nosaltres per extreure’n la mel.

Hem hagut de dissenyar un hàbitat prou satisfactoris per elles i a la vegada per nosaltres. Avinent de casa nostra i que un parell de cops a l’any poguem espoliar sense massa càrrec de consciència. Si no fos que també en tenim cura i que elles mateixes com rusc no son gaire mirades amb els individus i tenen més aviat una intel·ligència grupal, ho trobaria indignant.

Aquí uns quants exemples reeixits d’arna.

Aquí entraria l’estupenda teoria (veritat, diria jo) de n’E.O. Wilson (un dels meus biòlegs favorits, que al cel sigui) del superorganisme. Les abelles no miren per elles mateixes, miren per la supervivència del rusc, encara que els costi la vida. O que hagin de matar a les seves germanes.

I tot i així cadascuna d’elles té un individualitat increïble. Hi ha obreres tímides que no s’allunyen tres pams de l’arna i exploradores sagaces que enfilen el vol cap a prats ignots a risc d’acabar al bec d’un abellerol. Hi ha dides que miren negligents com les larves són parasitades per la varroa sense moure una pota (un àcar que ens duu pel camí de l’amargura), n’hi ha d’altres que emprenen una lluita acarnissada contra l’àcar i es mengen la seva germana larva sense pietat per tal d’eliminar l’àcar. Lamento si això us esborrona o si encara creieu que la societat de les abelles era com allò de la Maya i en Willie. Les abelles són caníbals, sí. Però només es mengen les larves parasitades o malaltes, per evitar propagació de malalties. Això sí, quan decideixen fer-ho, no dubten..

A la reina quan la maten per vella no se la mengen, home, que són civilitzades, i a les reines verges que emergeixen quan ja en tenen una de nova nombrada, tampoc. Es limiten a mutilar-les fins la mort. Les reines verges si les abelles obreres no són prou diligents a matar les seves germanes reials, tenen un agulló esmolat i recte de més d’un ús, per matar sense mercè a les seves competidores. Que continuen essent germanes. Als mascles quan s’acaba l’època d’aparellament, els deixen fora de l’arna i es foten de fam. Ni es molesten a fer-los bocins. Fins aquí la democràtica societat apícola.

En fi, tornem a les arnes.

En general les persones, vistes les propietats nutritives i terapèutiques de la mel, l’hem recol·lectat. Primer a la manera ós, és a dir, destrosssant les arnes silvestres. Després hem aprés a que si cuidaven l’arna i només n’extrèiem una mica, cada any podríem anar a buscar-ne una mica cada anys i no trencar-ños les cames cercant arnes sivestres. I finalment, hem dissenyat una sèrie de receptacles per estatjar les abelles i inclús passejar les arnes d’aquí cap allà a la nostra convinença. Aquí unes arnes tradicionals de diverses bandes de la Península.

Les del meu avi a Llastarri, com la pràctica totalitat al Pirineu, eren fetes de vímet i enfangades amb buna de vaca o fang, amb tapes redones i que feien uns panets de mel redons.

I com veien, totes aquestes arnes, són transportables.

I heus ací la particularitat d’Eivissa.

Com ha dit en Toni M. avui que l’he portat d’excursió a Can Tieta a veure unes arnes. Les caseres o cases d’abelles, a Eivissa són literalment cases. Com la casa de la palla o la casa del vi. Perquè no es poden moure. I de manera sorprenent, sí, molt sorprenent, estan arran de terra. Les caseres d’abelles d’Eivissa semblen sovint petits dòlmens en miniatura. Em van recordar vagament un sepulcre paleolític encongit. O les tombes de tegulae a les necròpolis romanes.

Per contra, les cases d’abelles devien bullir de vida.

La majoria d’imatges son del blog de patrimoni del Consell.

Lloses de marés verticals, de vegades de pedra viva, sobre una base també de pedra, que es cobreixen amb llosetes horitzontals. I que contenen de vegades un tronc d’olivera, de figuera o de garrover buidat per dins o una mena de cistelló cilíndric de canyes i argila, que s’entrega al petit sepulcre en un llit l’alga a fi d’aïllar tèrmicament la casera, entre en contenidor de fusta o canya i la pedra. Com bé ha observat en Toni, sempre a l’ombra, perquè els abelles s’axfisien que és un portent i perquè la pedra al sol s’escalfa i faria un hàbitat impossible per elles que o moririen o migrarien.

I aquí l’enorme diferència entre les arnes tradicionals del Pirineu (i de la península en general) i les tradicionals d’Eivissa. Les d’Eivissa no es belluguen del seu terreny. Les del meu poble, el pagès pot decidir tenir-les en una altre indret o inclús bellugar-les per pol·linitzar una vinya una mica més apartada (tot i que no és feina fàcil i requereix mestria i experiència).

El meu iaio matern les tenia apilades en horitzontal vora una paret de pedra esmolada com un ganivet, a la serra de Sant Gervàs, a cobert i aixoplugades en una mena de lleixa a l’aire lliure. I si volia se les enduia, es clar. I per manipular-les era fàcil.

A Eivissa s’havia de desmuntar una llosa de marés i de vegades, que ningú s’escandalitzi, matar totes les abelles per treure’n la mel. Altres vegades una extracció excessiva les matava sense que n’hi hagués intenció. Que passava després? Una arna se’n menjava les romanalles de cera i deixava una marca odorífera que facilitava que un eixam errant hi tornés a niar, o, el més freqüent, el pagés captava un eixam i se l’emportava a l’arna (com el meu pare va fer tantes vegades, i que a mi em semblava la mar de divertit quan era petita i li havia de treure alguns agullons de l’esquena). La mortalitat d’arnes era alta tot i l’experiència.

El que m’ha resultat més estrany és aquesta unió íntima amb el terreny. Que poques vegades es dona. Les abelles, els ruscs, a l’interior d’Europa, es troben elevats

I suposo que és per la més minsa fauna menjadora d’abelles a Eivissa.

A Eivissa no hi ha el llangardaix ocel·lat, terror de ruscs pirinencs i cantàbrics, ni teixons, que ràpid desmunten els mini megalits, ni guineus, ni picots, ni una llarga llista d’animalonets terrestres disposats a treure profit d’una arna arran de terra.

L’ecosistema i la fauna tenen una impronta en com dissenyem el nostre entorn, també l’agrícola.

I les sargantanes eivissenques no, no mengen abelles.

Això fa possible una arquitectura exigua i quasi de sotabosc per animals modestos i de màgic zum-zum..

Curiosament no he trobat massa receptes de mel, tret de la consabuda salsa de Nadal i només en alguns casos. Preguntat el meu referent en costums domèstiques (la meva sogra, Gertrudis de can Canals) m’ha dit que a ca seua hi havia dues o tres cases d’abelles, se’n treien un parell de bresques i que allò es guardava com un tresor, que era casi com una medecina i que es feia servir quan un estava malalt. Toma ya. Una culleradeta amb llimó quan hi havia un mal de gola o una grip.

I ara trobem mel al supermercat i ens sembla cara.

He parlat amb altres propietaris i la majoria no tenien cases d’abelles, El qual em sorprèn. Quan era petita jo creia que tothom en tenia, d’abelles. I no. La majoria de terratinents Eivissencs no en tenien o en tenien poques.

Si un mira la foto aèria de 1956 potser en troba alguna explicació. L’illa estava pelada. La fronda que ara ens sembla tan normal era una quimera, els pins es tallaven per fer feixa i fer fer sitja i per alimentar forns de calç i per fer biga i pel que fes falta. Al llogarret de Sant Rafel on hem anat, hi ha un pujolet que dona a nord, amb força pendent. així que mal per cultivar.

Així que quan hem anat amb en Toni a casa la Clara i ens ha ensenyat uns quants ruscs i hem preguntat quantes n’hi havia ens hem quedat de pedra (com les caseres).

Noranta quatre cases d’abelles tradicionals. A la cara nord d’un puig amb fronda. Inclús el Toni que ha vist coses rares ha fet uns ulls com taronges. Així que quan he tornat a casa he mirat a la foto del 59 hi ha fronda llavors, i ben espessa, que no era així a tot arreu. Llavors les abelles podien estar a ombra i se’n podia tenir unes quantes.

Dit això el Toni m’ha suspès a l’examen de trobar forats de bastida (es veu que se’ls estima molt), a una paret a ponent del casament de la Clara. A la visita passada, quan em va comentar que de vegades es marcaven amb creus, vaig entendre que eren creus amb cal, i no eren creus més sobtils, i vaig pensar que a l’església de Sant Agustí ja es devien haver esborrat. Ara hauré d’anar a veure-les en penitència pel meu suspens.

També va explicar una costum arcaica al respecte dels forats de bastida i la reproducció, però me’l guardo per una altra entrada.

Des que sé això que dono gràcies de no haver trobat ossets de cap mena quan hem de refer un mur.

Hi ha altres traces de pobladors petits que no han pogut habitar les cases i han hagut d’habitar a les esquerdes de la maçoneria de les cases d’Eivissa.

Què difícils són les coses de vegades.