Avui que anem casi pels 35l/m2 a la ciutat d’Eivissa i he hagut d’anar a rescatar els nens de l’escola, literalment, he trobat avinent publicar l’entrada de l’aigua.

Aigua.

Després d’escriure sobre l’arquitectura de l’escassetat vaig fer el sopar (que vol dir que vaig posar a escalfar brou i em vaig fer un té). Després vaig enviar els nens a la dutxa i vaig regar les plantes, sí, amb tota naturalitat.

O no.

Perque totes aquelles cases minúscules de sa Penya (i les majúscules també) anaven molt faltades d’aigua corrent. Bé faltades no, perquè no sabien ni que dur aigua corrent a les cases fora possible. Però sí, com espècie duem 100,000 anys al planeta aprox. I únicament els darrers 150 anys hem conegut l’aigua corrent

Ma mare, amb sis o set anys, cada matí duia una ruca a la font carregada amb uns càntirs. I la ruca mateixa s’arrambava a la paret de la font per facilitar l’omplir dels càntirs. Els nenes es veien treballs de carregar-los a les salmes dels animals, però les ruques les ajudaven. Imagino que tenien la mateixa consciència del que era l’aigua. I eren amoroses amb els nens. Sí, les ruquetes de Llastarri. Entenien la necessitat de l’aigua. Tothom l’entenia i ningú la donava per sentada.

Ara considerem urbà un terreny si té subministraments bàsics de xarxa urbana (durant molt temps aquestos han estat només aigua, subministrament elèctric i clavegueram, i ja estava, ni voreres, ni encintat, ni paviment ni enllumenat públic), però això és cosa molt nova. Abans un sòl urbà era un amuntegament de cases. Un lloc on feia molts anys que hi vivia gent i hi havien consolidat habitatges. Com sota els arcs del portal de les Taules, vaja.

I ara he trobat un bonic gravat de la xarxa de subministrament d’aigua més o menys potable de Dalt Vila; uns senyors amb unes someres i uns pollins que repartien se suposa que per un mòdic preu, aigua en cantirs de bona dimensió. En carretilles. En Gaston Villieurs en fa un grabat. En algun moment entre finals del z XIX i començaments del sXX. Aquí, el portal de les taules abans del tombant de segle, amb uns senyors pujant aigua en ruc.

Tots els habitants de Dalt Vila i la Marina havien de ser servits pels aiguadors o dependre de les tres minses fonts que hi havia a la Vila d’Eivissa? No! Les cases bones tenien totes cisterna. En excavacions arqueològiques (la de la casa Moutas, sota can Comasema, per Exemple, vam trobar una cosa sorprenent.

La casa Moutas va ésser habitada fins a les darreries dels anys 60. Bé, vam trobar que s’assortia d’aigua de pluja que emmagatzemava en cisternes. Concretament en una cisterna púnica en ús continuat des de la seva construcció, les conduccions d’aigua de la qual eren de ceràmica i tenien pels volts de 3.000 anys. Les canals de peces modulars ceràmiques estaven gastades, però funcionaven. A 2007 encara tenia aigua de pluja. Va aparèixer a sota les romanalles d’un habitatge medieval, que també s’havia assortit de l’aigua de les cisternes púniques.

El contrari de l’obsolescència programada.

Em vaig mirar les canals amb una mena de meravella i incredulitat. I les pròpies cisternes, útils encara, despres de tres mil anys. Excavades a una roca viva, evidentment.

A una reforma d’una altra casa palauesca de prop de 500 m2, també hi havia una senyora cisterna. Eren els cases petites i mitjanes les que feien us dels aiguaders, sobretot.

Anem a veure d’on treien l’aigua els aiguaders:

El 1797 Apareix Cayetano Soler per Eivissa, advocat i funcionari de l’estat, entre els seu molts càrrecs, secretari d’Hisenda, el qual promou entre altres millores a la ciutat la construcció d’una font pública i safareig o lloc de rentar amb aigües vingudes de Sant Rafel.

A més d’ocupar-se de l’aigua, en Gaietà Soler s’ocupava del vi. I va tenir la gran idea (que li costaria la vida) de gravar el vi amb un impost a fi de fer caixa i tenir calerons per invertir en obres públiques. Poc s’imaginava que com li agrairien.

Després de les seves moltes millores a Eivissa, entre les quals a més de la font, carrers pavimentats i cases i una escola, va ser traslladat a Andalusia, coincidint amb el període de les guerres napoleòniques. Els vilatans d’on s’estatjava el van confondre amb un alt càrrec gavatxó i van provar de matar-lo (em pregunto si parlava un mallorquí tan tancat que semblava francès). Ell es va apressar a desmentir el malentés, ell no era francès, era mallorquí, Miguel Cayetano Soler, secretario de Hacienda.

I aquest va ser ser el seu error, perquè els vilatans van reonèixer en ell el responsable de l’impost al vi, que tants disgustos els havai causat, i el van matar igualment.

En fi.

Seguim a Vila.

Veiem què diu Victor Navarro, registrador de la propietat que va passar una anyet a Eivissa al 1901, al respecte de “La ciudad “(Dalt Vila) i “El Arrabal” (la Marina):

“…En la ciudad de Ibiza las casas son por lo general espaciosas, pero mal distribuidas, casi todas tienen cisterna….

Quan es refereix a la Marina…

«…En este arrabal son muy pocas las casas que tienen pozo y el vecindario se surte de agua de la única fuente que existe en toda la población (!) y que bien canalizada desde el manantial que brota a bastante distancia en el término de Sant José…”

D’on sortia l’aigua a començament del segle XX? Que jo sàpiga de tres fonts, la de la plaça de la Drassaneta, la primera que encara hi ha al carrer de les farmàcies sense funcionar i la de la plaça de la font de Dalt Vila. I amb això passava Vila. Normal veure gent traginant gerros amunt i avall.

El meu maridet m’ha buscat fotografies trescant al facebook de l’Eivissa antiga.

Plaça de la Drassaneta per Sant Joan 1950, Jean Selz

Els més pobres havien d’anar a cercar la font més propera i fer cua i les cases bones en rebien provisió a canvi de pagar-ne els serveis en temps de sequera o poca pluja. Perquè l’aigua de les cisternes si no plou també s’acaba.

Amb el temps la xarxa urbana de servei d’aigua va allargar-se més i més fins arribar a Sa Penya i altres racons de Dalt Vila, i un bon dia passats els anys 60 ja va començar a ser normal tenir una aixeta a casa. I totes les cases noves que es construïen a partir dels 50s a l’eixample ja comptaven amb aigua corrent.

Ara tots paguem aigua, i segur que ens sembla cara, però és un petit miracle.

L’escassetat no era només a l’espai, era als recursos, i l’aigua és un dels més preuat, i amb quina poca aigua passaven aquelles casetes i aquelles persones.

Del servei de clavegueram en parlem un altre dia. I veureu que agraïts hem d’estar del temps que ens ha tocat viure.