Si la passada entrada parlàvem de les aigües netes, avui toca parlar de les aigües brutes, el clavegueram.

Ras i curt, a Eivissa ciutat no n’hi havia i a Eivissa illa eren els tancons de figueres de moro.

Això vol dir que la salubritat a Vila era molt més escassa que al camp, i que les olors devien ser de por. Els romans coneixien el clavegueram, però calen força infraestructures i voluntat pública per tirar-lo endavant. I a l’edat mitjana va deixar d’estilar-se en moltes zones.

I així com he trobat instal·lacions de recollida d’aigua púniques de manera força freqüent i algunes en ús (m’agradaria saber quantes de les cisternes en ús de Dalt Vila són púniques i no ho sabem, que allò de la casa Moutas va ser una troballa), de clavegueram ni rastre.

Preguntades les meves fonts (els parents del meu marit), “hi havia un rec allà a l mig del carrer…”

I la font força fiable i bastant horroritzada del senyor Víctor Navarro, registrador de la propietat, resa:

…La segunda particularidad también propia de las casas de la Villa, es la falta de retretes y la inexplicable costumbre de tener los vertederos precisamente junto al umbral de la puerta de la calle. Y como ordinariamente las puertas se hallan francas durante todo el día, cuando el transeúnte ve alguna momentáneamente cerrada ya puede presumir lo que detrás está pasando. Algunos propietarios del Arrabal (es refereix a la Marina) han tenido el cuidado de construir un departamento especial a tal efecto; y como dentro de las habitaciones falta local, han hecho en el balcón único de la casa una garita de madera que más bien paree un armario por lo angosta y porque no tiene ningún conducto de salida….”

El senyor Víctor Navarro no devia parlar massa amb els vilatans perquè nosaltres tenim els colzes pelats de dibuixar comunes o latrines a la part superior dels edificis d’habitatge. No és que millori molt la cosa, però hem trobat que dalt les cobertes planes hi havia petits locals que feien les voltes d’inodor. Invariablement es trobaven fora de la casa, s’havia de sortir de l’habitatge, de vegades pujar escales, travessar un espai exterior, per accedir-hi. El qual té sentit, per una qüestió bàsica de ventilació.

US adjunto una foto que he trobat que efectivament deixa veure un recambró annexe a balcó que quadra amb l’ús d’esquifida latrina a la qual s’accedeix pel balcó.

Em sap greu dir-vos que totes les detritus anaven una hora o altra a la mar. És el que hi ha.

Però la salubritat no comença i acaba amb les necessitats fisiològiques, que són els més escandaloses, sinó amb aigua corrent per rentar, roba, per exemple. Que era una cosa que s’havia de fer al torrent o a la font. Oen aigua mig embassada en algun safareig comunitari.

I aquí hem d’agrair a l’Erwin Broner el seu compromís amb la ciutat que el va acollir. Va dotar el seu barri, sa Penya, ignoro si ajuntament mitjan o amb la col·laboració dels veïns (a la pagesa) de banys públics, sí, i d’un safareig per rentar roba. Amb el qual la salubritat del barri va millorar molt.

I això va ser abans d’ahir, aquí un fragment d’una entrevista a la Gisela Broner, que va arribar a Eivissa a 1951, i que dona fe que a sa Penya, ergo a gran pert de Dalt Vila, no hi havia un trist bany:

…Los precios eran increíblemente bajos. También recuerdo que cuando celebrábamos cualquier fiesta, cumpleaños o aniversario de boda (antes de tener nuestra propia casa) nos íbamos de fin de semana al hotel más lujoso de San Antonio (solo había dos), para disfrutar de un cuarto de baño como Dios manda, ya que no teníamos uno en casa, y acostumbrados a tres cómo habíamos tenido en Estados Unidos… (ríe).

La casa la van construir al 1960.

Us deixo amb fotos dels banys públics i del safareig d’en Broner. Al cel sia.

Cada vegada que ens donem una dutxa hauríem d’estar agraïts.