És hivern

i la neu ha fet de la muntanya

com les pàgines

verges

del meu quadern.

M’alço i el vent

duu volves desesperades,

a racons, troncs i torrents

i clava agulles gelades

a estanys i branquillons innocents.

Al blanc juguen la canalla,

al bosc i al carrer,

nevats,

com quan esmercen

tinta sobre el paper.

I la làmina de neu

tracen carreres,

basteixen cabanes,

llisquen trineus.

I quan la fel·lera passa

llegeixen rastres,

arters de guineus,

de llebres espantades,

les plomes, les urpes esmolades.

Sobre el pols blanc i fred,

històries molt més clares.

Com una primera vegada.

L’hivern,

de neu, blanc i cruixent.

Tu hi ets,

en una boira llunyana,

en un lluir de la neu,

en un volar d’una gralla,

fosca contra el cel.

En una paraula amorosa

en una habitació tancada.

I els expliques que sota la neu,

dormen llodrigueres

i conreus,

bateguen ànimes boscanes,

s’esgronsa la vida arreu.

La neu tapa pobles i prats,

bordes i cementiris,

boscos i cims esmolats.

I cada volva em sembla,

que me la dones des d’on estàs,

com fils de la camisa,

del vestit,

del dia que us vau casar.

Tu els expliques a la canalla,

a cau d’orella,

en soletat,

que la neu

primer ha de ser mortalla,

abans de ser

somriure de nounat.

Bon Nadal