Anava a continuar la singladura de descripció d’arquitectura tradicional i comptant que anava per l’entrebigat, he recordat una cosa si més no curiosa d’un habitatge que per bé o per mal ens ha tocat intervenir. I que no està a Eivissa, està a Formentera.

Tots tenim present que l’entrebigat més emblemàtic o potser el més corrent és el de tegell, que pot ser de savina, d’olivera , d’ametller, i de vegades de fustes improvisades que el pagès troba a bé aprofitar, l’arquitectura tradicional d’Eivissa evoluciona en un continu prova i error. I com que l’arquitectura de Formentera és filla de la d’Eivissa, especialment a partir de 1695, que es repobla d’Eivissencs i aquests s’emporten les seves tècniques i bestiar (el qui pot), doncs també s’hi fan experiments.

Així que en aquest habitatge tradicional, Can Ramon, a les immediacions de Sant Francesc a Formentera, com a Can Prats del camí de sa Vorera o a Can Manyà des Fornàs, o a molts altres que m’ha tocat visitar per catal·logar en diversos llogarrets d’Eivissa, hi ha entrebigats de marés.

Per mostra un botó

El marés és el nom local d’una pedra que no només es dona a les Balears (com d’alguna manera es dona a entendre a les escoles d’arquitectura) sinó a tota la costa valenciana, catalana, i segurament en tota la conca del Mediterrani en major o menor mesura (tant egipcis, com turcs, com Sicilians, treballen ocasionalment amb pedres similars, atés que el terme «marés» engloba diverses menes de roca arenisca, una roca prou comú; sedimentària, de molt bon treballar i tallar (és tova) i d’un millor erosionar-se, al cas de la d’Eivissa, en que es tracta d’una arenisca de baixa qualitat. Ho sento, aquí guanyen els mallorquins.

Quan a l’escola d’arquitectura es parlava de arquitectural balear (hi havia molts alumnes, entre ells el meu maridet) vinguts de les Illes, es feia un especial esment en en marés, ficant a la mateixa bossa arquitectura mallorquina i menorquina i la Eivissenca, per dir alguna cosa. De la de Formentera ni en van parlar.

I sembla que això calava, perquè quan vaig venir aquí vaig trobar un aparell de pedra calissa que em va sorprendre (on era el marès?) i a altres companys els ha passat el mateix. El marés NO és omnipresent ni molt menys a les Pitiuses. I fins que no vaig començar a intervenir edificis al casc antic d’Eivissa, a la Marina, a Sa Penya de vegades…marés a cases pageses ni una gota.

Molt de tant en tant trobava marés d’entrevigat a alguna casa pagesa, en alguna casa bona de Dalt vila sí, però moltes vegades per fer envans i particions.

A la intervenció de la casa de la Sanitat, on efectivament, efectivament trobem un edifici casi completament executat amb murs de càrrega de marés a partir de planta primera, d’escassos 25 cm de gruix, que arriben a 33 als plànols per les capes i capes de morter que diverses reparacions i rentats de cara han anat acumulant sobre el mur de pedra.

A l’obra pública sí semblava més corrent usar-lo (es pot serrar), el que fa blocs modulars, molt més eficients a l’hora de transportar i col·locar que els blocs de pedra viva.

Pedra viva.

Em va semblar una expressió preciosa quan la vaig sentir la primera vegada.

La pedra viva és la calissa amb que es fan al majoria d’habitatges rurals a Eivissa. Té una bona resistència mecànica (molt millor que el marés). El gruix de mur de les casses tradicionals és més per un tema de col·locació dels pedrots (no en vull dir blocs, no tenen forma), que pas pel pes que hagin de suportar.

I si hi ha una pedra viva, hi ha una pedra morta. Tallo i pego de l‘enciclopedia

1. Crosta calcària, o calitx, que hom arrenca del sòl abans de cultivar-la i amb la qual hom fa murs de pedra seca (Eivissa i Formentera).

2. Marga gris blavenca, tova.

3. Pedra de poca duresa (calcària), que no fa la calç tan bona com la pedra viva (Castelló, Mallorca).

4. Pedra fluixa, que es descompon fàcilment.

M’agrada el darrer punt de definició, perquè es refereix al marès. El marès , especialment fràgil a les Pitiüses, és una pedra morta.

I una vegada entès que a les escoles d’arquitectura s’han de resumir de manera molt profusa les particularitats de cada sistema constructiu en el pla d’estudis i que la Península Ibèrica té una munió de particularitats constructives per cada regió, un comprèn que hi ha experts en diverses arquitectures tradicionals i que hi ha especialistes entre els arquitectes. I gràcies a Déu, perquè no vull veure cases pageses cosides de bigueta pretensada ni amb juntes de ciment Porland. Ja n’he vist massa així.

No vull dir en absolut que el pagès mitjà fos un Vitrubi o un Brunelleschi de la construcció vernàcula.

A Can Pardal per salvar la txapussa que va fer algú abans del sXX per fer una remunta tradicional i que amenaçava a esfondrar un annex al porxo, vam haver d’inserir una pròtesis metàl·lica molt important sobre les biguetes de sabina que anaven a dir prou (i que el rebesnet del pagés de torn havia estintolat tot anticipant la debacle).

Manobres txapusses (també en podeu dir optimistes) n’hi ha a totes les èpoques, i ser pagès no et dona el títol de bon constructor.

Ergo un comprèn que al Consell de Formentera, abans de dedicar l’habitatge de can Ramon a Museu de Formentera, decidís (a priori amb bon criteri), encarregar un estudi a uns experts.

El que va sobtar era que els experts eren de la UPV, pensava jo que això ho farien els arquitectes locals, semblava més lògic que anar a creuar el Mediterrani per trobar experts en arquiyectura illenca, però vaja, que hi ha a la UPC experts en arquitectura Pirinenca, i em consta que són solvents.

Enllaço noticia del Diari d’Eivissa de 2017

A mi això al seu moment no em va fer ni fred ni calor.

Però resulta que a 2022 per vicissituds de la vida i casi per casualitat, em vaig trobar adjudicatària del projecte de reforma i canvi d’ús d’habitatge tradicional de Can Ramon per convertir-se en museu de Formentera.

A priori, també, un projecte trempat, a mi que m’agrada l’arquitectura tradicional.

JA!

El primer va ser repassar l’estudi de patologies que de primeres donava garanties

Però la cosa va durar poc.

Entre altres perles els experts van dibuixar la cisterna tradicional, de les que són amb forma de bota i que abocava a la cuina, com si fos una ampolla de vi de cul pla.

Així mateix els aixecaments eren directament sacats de les fotografies, amb el qual l’escala que ells presentaven al seu estudi, no s’ajustava de molt a la realitat. Ni als graons ni al seu traçat estructural. Era un aixecament de plànols una mica d’estudiant espavil·lat de primer curs que sap fer colar al profe un dibuix que no s’ajsuta a la realitat..

I ja el culmen és quan van fer fotos dels murs de pedra viva, una calissa realment dura (he fet proves amb esclreómetre sobre ella), i els van qualificar de «murs de marés». I es van quedat tam amples.

Us passo la fitxa

A Can Ramón hi ha elements de marés, però són molt minsos, menys del 2 % dels volum de murs és marés! Hi els envans de cuina, corral i planta pis, una línia estructural sota la cumbrera, la columna d’una sala diàfana en planta baixa i els murs de tancament dels cups de vi. Puntualment alguna trava de cantonada conté marés

En canvi hi ha fitxes que defineixen tots els murs com murs de marés. I es casquen el dibuix de murs de més de 60 cm d’ample especificant que és marés, quan no ho és.

Curiós oi? Al diari d’Eivissa s’ esmenta 10 experts de la UPV, i cap d’ells va notar que els murs de calissa? Carai. Qualsevol eivissenc que conegui l’arquitectura rural sense títol a universitat politècnica distingeix el marès de la pedra calissa.

Hi havia més perles a l’estudi, però encara me les guardo.

L’estudi en qüestió ha costat a les arques públiques 21.659 euros. Xavalla.

El millor de tot és que atorgava als tots els elements constructius resistències una mica així a ull.

I donava per bona l’estructura portant de l’edifici per pública concurrència (vol dir que aguantarà més pes que un habitatge corrent, sobre uns 500kg/m2. És el que passa quan els edificis passen a ser públics, que sovint s’han de reforçar.).

Com que jo no em considero tan experta, i com que ja havia vist la poca cura del aixecament de plànols i alguna altra barbaritat que encara no contaré, vaig decidir que demanaria cates i proves de laboratori per esbrinar la resistència d’un dels elements més delicats que sí era de marés: Una columna (aquella columna que aparentment aguantava sense problemes al estudi de la UPV).

Quina sorpresa. El marés que la constituïa és de baixíssima qualitat i a més d’estar a les últimes per l’erosió al peu de la mateixa (no s’aprecia a la foto), ni amb la seva secció intacta assolia els valors que per llei es demanen per seguretat de les persones a un edifici públic. Ara mateix a la seva base li manca secció. Si sencera no aguanta, figureu-vos quan està minvada.

Doncs això.

Que el marès, és marés i la pedra viva, pedra viva, i la pedra viva aguanta més de 3 vegades més que el marés mig.

I això tan simple quina pedra es quina, ho saben tots els pagesos, però no tots els arquitectes.

I que quan es fan informes s’ha de ser una mica seriòs i fer proves de laboratori, que ser un expert no t’atorga clarividència.

A tot l’estudi de patologies es validava una estructura amb resistències de material suposades.

I amb això, poques bromes.

21.659 euros. Va costar l’estudi de marres o de marés de la UPV.