Està plovent, i aquest és el moment de parlar de cobertes.

Com que ja havíem parlat de les bigues i els entrebigats i entre mig del marés i dels entrebigats de marés, he pensat que es pot parlar del què hi va dalt i de perquè és tan important el manteniment de les cobertes (tradicionals o no, però a les tradicionals, el manteniment s’ha de fer més seguit).

I de pas veurem com una mala diagnosis i un desconeixement dels sistemes van condemnant edificis.

Perquè no mantenir la coberta i/o el seu sistema d’impermeabilització significa damnar les biguetes a podrir-se, entre d’altres mals.

Anem per feina.

La coberta plana:

Un cop les parets estan aixecades i les bigues, de savina o de pi calçades al cap del mur i s’ha enllestit l’entrebigat generalment de tegell (però també de marés, o bé de canya, això va a gustos (i a peles), s’estén una capa d’alga (posidònia oceànica), que el pagès a recollit diligentment a l’hivern a una platja. El gruix dependrà del temps, la feina, i la distància des de la casa a la més propera franja de costa.

La següent capa és la de cendra, «carbonell» pels puristes. Aquest és un recurs fàcil perquè cada dia es fa foc. De les cendres se’n fa lleixiu, però també aïllant tèrmic prou eficient, regulador, a més de la humitat, per a la coberta.

I la impermeabilització ve després de la cendra i consisteix en argila.

Per aquells a qui estranyi, acostumats a veure que impermeabilitza amb membranes de diversa naturalesa, com l’asfàltica, o la de plàstic, que sapigueu que l’argila, quan es mulla, fa una mena de gel que confina l’aigua (relativament) i que és capaç de en certa mesura, impedir el pas a l’interior de les humitats. I que en soterranis de sols argilosos, en obres modernes, la pròpia argila és un segellant d’algunes coqueres o petits forats del formigó.

La coberta argilada, amb una pendent suficient per desaiguar, es prou solvent una temporada.

Aquesta argila, a sol i serena, però, té inconvenients, i no són pocs.

El primer és que els períodes de calor li eixuguen la humitat de l’interior i llavors apareixen clivelles. L’argila minva amb la sequedat. Clivelles que que si no es reparen faran degots a la propera ploguda.

D’aquí el verb argilar.

Però els degots són un mal menor. Us ho cregueu o no. Que jo no m’ho creia fins que en Toni Manonelles em va parlar diverses vegades de les toleràncies a les humitats dels pagesos. Que vivien amb paciència les més freqüents plogudes del mitjans del segle XIX i anteriors. Resignació si avui raja el sostre. Quan no plogui, ja l’arreglarem.

El problema és que si no s’argila i es reparen les cobertes tradicionals, els desperfectes a la capa impermeabilitzant menaran l’aigua a capes de cendra i alga i finalment, ai! al tegell i les bigues i començaran a podrir-se! Per això sobre tot argila el pagès. Per estar el mes´seco possible i per que l’aigua no faci malbé la feina antixilòfags que ha fet el foc a la cuina, per exemple.

La segona és que aquí dalt, si et descuides comencen a créixer plantetes delicades que acaben convertint-se en la llentrisca salvatge que hi ha dalt el Trull de Penella.

Un cas paradigmàtic de manca de cura en les cobertes planes i inclinades és can Ramon a Formentera.

I es pot veure a la sèrie del visor ideib la descomposició paulatina de sostres, particularment a la zona de coberta plana.

L’altra, amb un escàs 10% de pendent (una inclinació molt minsa), tampoc és que surti molt ben parada. Bàsicament per uns fongs que a l’estudi ni s’esmentaven . Al visor ideib veureu que ha petat la coberta de la planta pis. Tres bigues tronxades d’aquelles que tan es volien conservar i d’un edifici l’estructura del qual estava «bé» segons l’estudi de la UPV. I no, ja estaven un poc podrides. Per això al 2022 les vam trobar per terra.

I poso a Can Ramon com exemple perquè des de 2022 soc la redactora del projecte de rehabilitació i he demanat diverses vegades al departament de patrimoni la protecció contra l’aigua del edifici. Ho he fet verbalment, per correu electrònic i donant entrada als pertinents documents.

Sense que se’n facin ressò més que en algun tapar algun punt ara a finals de 2025. Però vaja, que encara no han començat, que jo sàpiga. Les pluges han arribat primer.

També els vaig explicar que pel que fa a les recomnancions de l ‘estudi aquell de 2017 que va fer la UPV, nosaltres haguessim començat per protegir de l’aigua l’edifici (com que quan van fer l’estudi no es van mirar els degots, de l’aigua no en deia res) i no n’han fet esment,

La coberta continua despullada de protecció hidrófuga, en contra de les nostres recomanacions, amb plantetes ufanoses creixent sobre l’argila de la coberta (i afavorint amb les seves arrels la descomposició de totes les capes que composen aquesta, inclús el tegell, aquell tegell que se’m va dir que s’havia de preservar i que agafa un perillós color blanc, ara veureu perquè…).

La humitat i la poca protecció contra l’aigua en són al base dels seus mals.

Ni que dir té que a l’estudi aquell que es va fer al 2017 tot i que es reconeixia el potencial feridor de l’aigua (és de primer d’arquitectura, i t’ho repeteixen a totes les assignatures d’assignatures troncals de construcció, estructures i projectes, com un mantra mai prou entès) ni s’esmentava la protecció immediata contra l’aigua.

Per què l’estudi de 2017 de la UPV no recomanava protegir amb làmina hidròfuga ni els caps dels murs ni evitar l’entrada d’aigua a l’edific amb una protecció extra a les cobertes planes, és un misteri.

Perquè s’afirmava que l’estat era bo. A les fotos es poden veure les decoloracions blanquinoses típiques del podriment blanc.

Clar, per això ens vam trobar a 2022 dues biguetes tronxades al porxo, tres a la casa de dalt, diverses als cups de vi i corc a discreció a les biguetes de la part més antiga de la casa.

Perquè els xilòfags, si poden, no venen sols.

Alguns insectos xilófags son saprófags o saproxílics, requereixen que la fusta estigui en estat de putrefcció per alimentar-se’n millor. Son tímids, però quan veuen als fongs al banquet, s’animen!

Les bigues alberguen diversos menjadors de fusta, des de corcs fins a fongs (crec haver-ne detectat de dues menes, de fongs, però no ho he dut a laboratori per discernir si a més del blanc, que colonitza multitud de bigues sota coberta, el que toca amb el tegell és podriment marró o podriment tou).

De totes maneres Can Ramon és un bon exemple de podriment per fongs. I com que és una feina que he dut a terme i he visitat amb escreix per documentar-ne les patologies, crec que en puc parlar amb propietat.

El podriment tou o marró (ho hauria de mirar amb deteniment al microscopi) , està atacant la part superior de les biguetes de Can Ramon. Lloc que en la condició de desprotecció a l’aigua i manca de manteniment de l’argilar, és absolutament normal. La capa d’argila si no es manté, afavoreix l’entrada d’humitat i la seva permanència, a les capes inferiors. És evident que humitat hi ha, amb tot l’encoixinat de plantes que hi han crescut.

A la coberta de can Ramon hi ha a més, un altre handicap.

El propietari, quan va fer el pis de dalt va tirar la casa per la finestra i va dotar d’una utilitat si més no curiosa a la coberta de la casa dels majorals: la va fer pavimentar amb rajola ceràmica de la mateixa qualitat (poqueta) que la de la planta primera. De manera que la feia «transitable».

Evidentment «transitable» entre cometes.

L’enorme moviment de les cobertes tradicionals devia trencar ben depressa les juntes de la rajola que el senyor Puget hi va fer posar, de manera que un cop més afavoria l’entrada d’aigua… però en ralentitzava la sortida per evaporació. La coberta de la casa dels majorals de can Ramon és una esponja, i reté la humitat que és un portent. Quan les altres cobertes tradicionals són eixutes, aquella encara nodreix la infinitat de plantetes que hi creixen dalt.

Als cups de vi hi ha un cas clar de podriment blanc: aquest ataca la lignina i la fusta es decolora, perdent resistència. Agafa un aspecte fibrós (només queden les fibres de cel·lulosa, el podriment blanc es menja la lignina, és sibarita)

El color blanquinós característic que veureu aquí.

Aquest color blanquinós, ja es veu a les fotos de l’estudi de 2017.

Però creieu que l’estudi ho identifica com patologia? I ca!

Als habitatges tradicionals (i als altres) la protecció contra l’aigua és primordial.

I el greu és que el propi estudi de la UPV ho reconeix a la seva introductòria a la separata de patologies.

Però no recomana res. No els sembla important dir que s’han de protegir les cobertes de les filtracions immediatament

Els fongs i els corcs (que el dia que vam anar a treure mostres per fer proves a l’estructura, vam trobar corc a mansalva), contents i agraïts.

El següent problema si no s’argila correctament, i molt especialment al perímetre dels murs, és que l’aigua penetrarà entre les dues fulles de pedra que conformen aquests murs de mamposteria (aquells que la UPV deia a una de les fitxes que eren de marés…), generalment de pedra viva, i que generalment no estan recolzades entre sí, i inflarà les parets, que perdran plom i també sucumbiran.

No puc evitar sorprener-me un cop més amb l’estudi de 2017 d’aquella universitat que com a mesures de protecció no va prescriure protecció contra l’aigua de cap mena.

El més graciós és que s’explicava que l’edifici estava bé i que calia poc més que treure’ns les plantetes que creixien a coberta (de veritat ningú va entendre que si les plantetes creixien dalt és perquè hi ha via un remanent d’humitat?)

Doncs no. Impermeabilitzar és fonamental.

Mentre s’espera la redacció del projecte, la licitació de l’obra i la llicència d’obra també.

I els caps dels murs igual que les cobertes.

Aquí poso un exemple (que també he enviat al departament de Patrimoni de Formentera, a fi i efecte que es protegeixin tots els caps de murs de Can Ramon, que ja estan bevent).

Ca n’Andreva, preparada per resistir les pluges. Ho vaig fer a l’octubre de l’any passat prèvia reparació de la casa. Ni una gota dins els murs.

No és massa difícil ni costós. S’hauria de fer a tots els caps dels murs de les cases amb risc de runa que s’hagin de recuperar..

A veure què em trobaré després de les pluges.

Sospito que una munió de xilòfags cofois de tenir més aigua per treballar.

No hi ha activitat de xilòfags amb una manca d’aigua o una humitat inferior al 20% (a Egipte les pintures i les restes arqueològiques potencialment putrescibles es conserven tan bé per la sequetat ambiental).

A les Pitiüses mai hi ha una humitat inferior al 20%. Sempre hi ha potencial per que hi hagi l’entrada d’un menjador de fusta a les bigues de ca nostra. I tot i així un bon manteniment i la cura de cobertes ha donat biguetes més que bicentenàries (tot i que sota coberta s’han de substituir més sovint).

Dit això, no impermeabilitzar o no protegir mínimament contra l’entrada d’aigua en un edifici tradicional, és posar-li al corc i al fong una catifa vermella per entrar.

L’aigua, tan bona pel camp i tan perillosa pels teulats.