Can Pardal de 1960 a 2007

Vaig arribar a Eivissa sense saber res d’arquitectura vernacular. I la casualitat em va dur a un encàrrec inicial, fa ara 20 anys, que va ser la primera petja que em va fer entendre l’arquitectura com una altra cosa.

Inculcada fins a la sacietat en les escoles d’arquitectura la idea que l’arquitectura era obra d’un ser culte i versat en molts coneixements (l’arquitecte), i que aquesta obra tenia un procés, un començament, un germen, un acte seminal als plànols o projecte bàsic, una gestació o projecte d’execució i direcció d’obra, i un naixement, l’obra acabada, llesta per fotografiar (que canviava molt quan l’habitava el client). Un procés nítid i lineal.

El temps i les experiències ens recol·loquen. I quan em van encarregar can Pardal em va semblar que una reforma en arquitectura tradicional era una obra menor. I allí vaig començar a aprendre que no.

Can Pardal explicava històries que no hem entés encara.

L’arquitectura tradicional de l’illa parteix d’un esquema d’espais que canvia durant el temps, i té múltiples arquitectes, tots amb criteris comuns (la necessitat), i eines semblants (la pedra, la savina, la cendra, l’alga, la cal i l’argil·la).

Quan intervenim una casa tradicional, a banda d’on aniran les cambres de bany, ens hem d’apartar.

Les cases expliquen històries íntimes de creixement d’una família, de cismes en aquesta, de morts prematures d’una mare o un pare i d’un cònjuge que es torna a casar i té altres fills i ha de partir la terra, i potser la casa, o ha de fer una casa de dalt, o ha de comprar un tros de terra més o ha de fer uns corrals nous o un molí de sang. I la casa es troba en un permanent créixer, esventrar-se, dividir-se, remuntar, tapar finestres, obrir portes on abans hi havia armaris embeguts al mur, cobrir carbonella de parets que deixen de ser cuina, estintolar savines, rebaixar nivells o trepar enlaire, bastir sequers, tancar-los per fer-los cambra. Cloure arcs, trepanar crostes de terra per fer cisternes que potser descalçaran alguna paret, consolidar-la després. Emblanquinar, substituir biguetes. Argilar.

I totes aquestes accions, s’esdevenen durant els segles, i no es transmeten de propietari a propietari, sinó que queden cicatritzades en els murs i de vegades en les bigues, en la roca, de vegades en escriptures. Que expliquen la mala fortuna dels que es queden sense casa, i de vegades han d’emigrar o malviure. I emigrar al segle XVIII i XIX moltes sovint volia dir no tornar més.

De vegades en cases veïnes en mig del terç, allunyades de les altres, s’hi troben dos trulls. I hom imagina que les famílies no es parlaven. I confirma després una enemistat íntima, només separada per una paret de pedra seca de tres pams i les dues lamines de cal que la vesteixen.

De vegades hom troba un pagès sol, hereu, delicat, de moltes lectures i que no s’ha casat mai, i que explica com va decidir enrajolar el porxo a mitja altura amb ceràmica de Lisboa i una sensibilitat singular, amb un aire femení, solter i tràgic. I em presenta son germà petit, masculí,casat i amb fills, que heretarà. De vegades hom troba iniciatives poètiques, on una cambra era cedida a una criada òrfena de poc més de 15 anys a la mort del hereu, que quedava amb un sostre i dret a aigua de la cisterna fins que es casés (que no era poc al s XIX).

De vegades hom escolta la història de com avis pensen en quin tros de terra deien a cada net, pensant en a qui li pot fer falta, i com les nenes comencen a heretar.

He escoltat la història d’un propietari amb 4 fills que va voler-los donar a tots terra i casa i va llogar-se a la salinera per comprar terra i casa pels que no eren hereus o construir-la. Un silenci espès va pesar quan jo vaig preguntar què hi havia de les filles, o era aquell esforç familiar només pels nois?

He escoltat la història del vidu amb una casa gran i rica i terres que ja tenia un fill hereu i que es va casar amb una jove que li’n va donar un altre, i va fer força per emportar-se la terra mes fèrtil pel seu, i dret a trull i molí de sang, i així en morir el pare, el més jove va fer emergir com un bolet una casa del tros millor de terra i no va haver d’hipotecar-se en un trull.

He sentit històries de cases perdudes en joc i malvenudes. Cases que es deixen per fugir, cases que es roben després de venudes a estrangers que moren sobtadament i després els seus hereus no troben escriptura i són ocupades subtilment pels antics propietaris que les tornen a fer seves.

Les històries íntimes de la gent que les habita les modifica, la seva orfandat, la seva vocació, la seva sexualitat, la seva ambició, el seu triomf, la seva tragèdia, fan una arquitectura singular, amb unes pautes de sol i assentament que gairebé mai són seguides al peu de la lletra perquè l’ànima del qui s’hi estatja i les condicions de l’entorn les modifiquen.

He vist torres de defensa magnífiques i torres que eren poc més que un galliner i que hom s’hi havia d’amagar acotxat entre el ferum a família.

Així que l’arquitectura sense arquitecte s’imposa de manera subtil, i quan hom m’encarrega dotar d’aigua i llum un lloc que ja ha estat habitat i habitable d’una manera que ara ens resulta insuportable, m’aparto, i miro de netejar les cicatrius de la història empeltada en la casa. No cal, en general que nosaltres ens hi posem pel mig.

Les cases d’Eivissa no han necessitat un autor, sinó una multitud, i sempre estan inacabades.

Van essent carcassa de cada morador, i creixen o minven amb ell, com una hidra o una ameba, i engoleixen històries tan recòndites que de vegades arrenquen una llàgrima o un calfred.

Arcs amagats i recuperats a Can Pardal, abans que fos obligari que un arqueòleg ho supervisés absolutament tot.