El Sòl rústic al meu poble va a 1 o 2 € el m2…

La xerrada de la Núria Jaumà al seu moment al col·legi sobre el poblament d’Eivissa i com tenim els ajuntaments que tenim, (alguns amb una tirada a la corrupció més sonada que d’altres, he estat arquitecte municipal i en vaig sortir per cames), com tenim els quartons que tenim i com s’ha repartit la terra des del minut 0, i sobre tot, com s’ha respectat aquesta divisió original on al corona tant tenia a veure, m’ha fet pensar el que a Eivissa, al fons, sempre hi ha hagut un problema amb el sòl.

Per començar, perquè per sobreviure amb una certa decència, de sòl en feia falta bastant, perquè a mitjans dels segle XIV encara no s’havia inventat el tema del lloguer turístic i es menjava directament del que sortia de la terra o, amb una mica de sort, es pescava del mar. Neolític pur a Eivissa. Inclús a l’edat mitjana hi ha diverses velocitats de progrés.

La Núria, que és un sol, ara en temps reals m’envia un texte on s’especifica que a Eivissa al 1329 hi havien uns 506 focs que tradueixen en 2500 habitants (a mi em sembla poc, perquè es tenien fills per fer de mà d’obra i les famílies eren molt extenses, pero ei, que jo no soc historiadora). Al 1335, resulta que s’autoritza a un corsari Eivissenc a fer pillatge de carn humana a les costes de Berberia perquè no hi havia mà d’obra per treballar el camp! Així que el tema de la pirateria anava a dues bandes, aquí també van venir a parar joves incauts del nord d’Àfrica per fer de mà d’obra esclava. Casi com avui, vaja. PErò que llavors la immigració era benvinguda. El que passava és que el nordafricans tornaven amb les seves xalupes i s’enduien presoners d’Eivissa per vendre al mercat d’esclaus d’alger, amb el qual la cosa el flux migratori sembla que s’equilibrava, i era tot menys voluntari.

Al 1392 la cosa estava pitjor i només quedaven 500 focs. Tot i la manca de control de natalitat, les pestes, la fam i els moros, delmaven la població. Fam amb tanta terra! Perquè la terra a més de tenir-la, cal saber-la cultivar i tenir-ne els medis. I no era massa el cas.

I això em fa recordar que la casa més antiga que crec he visitat, és can Faritzeu, a Sant Rafel,, que data (em va dir una arqueòloga) del s XV, és a dir, de poc més tard d’aquells 500 focs a terra. I que (i això em va sobtar), aquella casa tenia unes terres associadesallà en temps (no vull dir en propietat, llavors no hi havia notaris i un no era propietari ni de si mateix, que venien uns moros deixaves de ser teu per ser d’un altre), que anaven des de on ara és l’església fins al pla de Vila. Ole quina finca. Que em vaig quedar pasmada.

I tot i així, hi havia fam.

Aquestos pocs focs, més o menys delmats per pirates i altres feres, degueren anar creixent, i van donar lloc a partions de terra que en molts casos degueren ser ferotges, perquè a dia d’avui hi ha uns quants can Faritzeus (no ho dic jo, ho diu en Joan Marí Cardona), i el llogarrets tan encantadors i concorreguts com el camí de sa Vorera a Sant Antoni, on hi ha encara finques de dimensió raonable i cases en estat força original, hi ha un 90% de possibilitats que un dels cognoms dels propietaris siguin Prats. Sovint ES diuen Prats Prats..

Vagant per diverses rutes entre cases pageses per documentar-les i parlant amb els habitants, sorgia casi sempre a la conversa les transmissions dels habitatges. quants, fills, quants nets, què deixaven a cadascun, qui es quedava la casa grossa qui un tros de terra en un puig. Quan canviarien les lleis que no deixaven construir, em demanaven. Aquesta preocupació per deixar terra i/o sostre als descendents és una constant que jo no he vist al Pirineu. Clar que les muntanyes allà no te les acabes i acabes migrant tu a altres llogarrets. I el cost d’un habitatge, efectivament és un altre.

Però la preocupació de molts clients meus eivissencs per deixar alguna cosa als fills és singular i endèmica a l’illa. Al meu poble la gent no pateix per això (i no està ni millor ni pitjor, senzillament, és més fàcil).

Històries de dependència familiar per no tenir sostre (germanes solteres, criades casi adoptades, germans menors que no anaven a l’església a fer de capellà), en veia tot sovint. En general la més damnificada era la dona. Però els fills menors no sortien gaire ben parats. Heretar terrenys rocallosos vora la mar no va ser bona cosa abans dels anys 60, significava vendre’ls a l’hereu i anar a emplear-se a la salinera, a Vila en algún comerç o directament emigrar. El creixement de la població va dur aparellat un empobriment, que va anar escurçant i escurçant les finques, enviant gent a viure o malviure a la creixent ciutat d’Eivissa o emigrant. Aquell can Faritzeu tan enorme ha quedat esquarterat en totes les finques que podeu veure a la pàgina del cadastre.

Els matrimonis evidentment no eren per amor sinó contractuals (però això era a tot arreu, això de casar-se per amor és molt modern) i l ‘esterilitat una damnació. I sí els matrimonis, tenien en compte les terres que aportava cada contraient.. I sobre tot veure si aquestes finques eren properes. Per allò de fer més terra.

I això em fa pensar en un clienta recent, sueca, de 34 anys escassos, que ha comprat una bonica i enorme finca en un Anei recòndit. La mossa, una valquiria en tota regla, rossa i d’ulls blaus, de 90-60-90, amb els 90 tan ben posats com volgueu imaginar, que es disposa a reformar un habitatge tradicional i viure i teletreballar lluny dels durs hiverns escandinaus, ha rebut una oferta insòlita d’un veí. M’ho explicava entre divertida i al·lucinada.

Un pagés d’uns 75 anys la sol·licita en matrimoni. Les seves finques llinden. No l’ha vist mai en persona, però és coneix que el pagés té una ullera de llarga vista i bon gust. Ha fet arribar el missatge mitjançant un tercer. El seu argument, en moments llunyans, era, inapelable: Si es casaven i tenien fills, podrien ajuntar finques.

Ja us diré la valquiria què contesta.