Torre de Balafia, amb creu i tot. Tota protección és poca.

Quan vaig venir a Eivissa i em van dir que anés a Santa Inès, el poble, a menjar-me una truita, i cap allí que vaig anar i em vaig quedar esbalaïda. Perquè jo no veia poble enlloc. Una església, un bar, dues cases, una d’elles unamica semblant a un restaurant. Res que jo anomenaria teixit urbà.
Anys més tard em vaig trobar que havia de projectar i construir un equipament per a un altre poble proper a Santa Inés. Tot va ser molt surrealista des del principi, tothom parlava del poble, però quan jo hi vaig ser, tampoc no veia poble per enlloc. Una església, dues cases deshabitades, un bar, un restaurant. I una escola. D’on sortirien els nens que estudiaven a aquesta escola?
Per a l’equipament em vaig citar amb el regidor del poble, em vaig asseure a esperar a les escales del porxo de l’església, va aparèixer un home a shorts, una camisa descordada una mica tacada, fumant una cigarreta. No hi havia ningú al carrer, que jo més aviat definiria com una carretera, perquè no hi ha teixit urbà de cap mena tampoc. Em va mirar de reüll, jo tenia a la mà un rotllo de plànols i l’entorn era desert. Però els plànols no semblaven prou prova, així que es va girar com buscant algú, però ningú caminava per l’entorn. Ni una ànima. Va mirar cap a l’altra banda. Però no hi havia ningí a part de nosaltres. Aleshores em va tornar a mirar.
Ets l’arquitecte? Jo li vaig dir que sí, em vaig incorporar i em vaig acostar. Ell sense gaire ímpetu, va recórrer al telèfon mòbil i va trucar a qui se suposava era responsable que jo m’encarregués de la feina. “Hola, sí, estic aquí, és que l’arquitecte és una al·lota”. Des de l’altra banda de la línia li van assegurar que no es preocupés pel detall, que allò sortiria bé encara que jo no tingués cromosoma Y. Compte que això va passar el 2006, no a l’alta edat mitjana.
Tranquil·litzat el regidor sobre la meva capacitat. Va passar a explicar-me l’important de l’equipament. Aquest poble que jo veia (perdó? Poble, on?) era un dels més cohesionats (com?) actius i d’associació de veïns amb més activitat de l’illa (on eren els veïns, sota les pedres? ). Hi havia diverses associacions que necessitaven cadascuna d’oficina, necessitaven a més consultori mèdic per l’avançada edat dels seus molts veïns i un altre reguitzell d’informació sobre la munió que sembla que poblava aquella cruïlla de camins on s’erigia l’església.
Per poble jo podia entendre Santa Gertrudis, Sant Agustí, però clar aleshores jo encara havia d’aprendre moltes coses.

Aleshores no ho sabia, i els motius els he anat aprenent, però el regidor tenia raó. Pel que fa a la gran vida social d’aquell poble, vull dir.
El que em passava era una prova que sóc forastera. He vist els pobles dels Pirineus, d’on la meva família ve, on les cases s’amunteguen, hi ha porxos que a la nostra infància donaven entrada als estables de les vaques, si calia, les cases per ampliar-se arriben a fer ponts sobre els carrerons, de manera que un circula pels nuclis antics com en una mena de gran edifici on es barreja públic amb privat. I moltes vegades el poble es tanca a la nit, amb unes portes grans. Perquè abans, sí, a les muntanyes, hi havia llops. I altres gents de malviure. I he crescut als pobles de la costa, on el casc dels pescadors i els nuclis urbans tenen carrers, cases i vies estretes. No camps de cultiu a la trama que fa el poble. Els camps de cultiu queden fora dels espais urbans, dins de la meva normalitat. S’habita a zones establertes per a assentaments humans, i aquestes zones afavoreixen la relació social (o això volem creure). Originalment afavorien la defensa, a més (aquest era el seu origen). I sovint s’emmurallaven. Com Eivissa city, home, Vila, això sí que és un poble.

Per què algú voldria establir-se pel camp podent tenir els avantatges (en té, botigues, informació, tràfic de mercaderies…) d’un entorn urbà.
El meu llavors xicot i ara esforçat pare dels meus fills, em va dir que era cosa de pirates. Jo no m’ho vaig creure. Tot i que ara en perspectiva veig el seu raonament era bo.
“Veníen uns pirates amb vaixell, a robar. Havien d’atracar el vaixell, i després començar a caminar per trobar un poble. La pirateria és més efectiva a nuclis urbans compactes, Hi ha més gent amb més coses, així que pots robar més. Si les coses estan escampades, tu robes aquí una mica, has de caminar allà carregant el que has robat, segueixes mangant, carregat, i caminant, et costa molt més saquejar la meitat del que robaries a una ciutat portuària, te’n fas un fart de caminar, i per quan tens força botí per tornar-te a Alger, estàs rebentat i amb butllofes als peus i d’entre la malesa uns xavals desnodrits que no es veuen a penes, llencen pedres amb fona amb una punteria infernal, t’han deixat borni ; tornes carregat on tenies la barca i et trobes els cabrons dels eivissencs te l’han cremat, perquè t’has entretingut massa temps robant, i al guaita gairebé l’ han lapidat els bassatjadors.
Perquè eren pocs i pobres, però es defensaven. I escampar-se pel territori era una estratègia de defensa.”
Gairebé cert. O cert del tot. Però amaga alguna cosa.
I va ser la Núria Jaumà qui ho va explicar l’altre dia.
El que vénen a robar els pirates no és exactament material. Què s’enduran d’Eivissa a l’edat mitjana que és gairebé com el neolític en aquesta illa.
Els pirates vénen a per la gent. És el més valuós que té l’illa (això i la sal).
Eivissa és un viver d’esclaus per als berberiscos. Aquí els esclaus potencials es crien sols, i després els buscaran amb barca i els venen. Hi ha 30 hores amb barca a vent o a corrent des d’Alger, en una embarcació a vela. És facilíssim.
I un nucli urbà a la costa o prop hauria significat que potser haguessin acabat delmant la població, Arrasant amb els habitants en edat de merèixer o treballar.
Una cosa que passava massa sovint a Eivissa city i que va fer que Felip II ordenés construir una defensa que donaria lloc a la muralla. Eivissa city tenia la població i béns suficients per ser objectiu dels pirates turcs que entraven molt ben proveïts per les salines. I per això Sant Jordi també té una Església ben emmurallada, amb cabuda per a força població. I possiblitat de llençar projectils entre els merlets
Que quatre matats berberiscos vinguessin des de la costa nord-africana, atraquessin al port de Sant Miquel, fessin una incursió terra endins i transportessin càrrega humana, que camina sola (a cops si cal) pels camins, era fàcil i devia tenir un preu alt al mercat d’esclaus del nord d’Àfrica, d’on solien venir part dels pirates.

Disgregar la població i tancar-se a torres de defensa era la solució a Santa Inès i Sant Mateu, ia Sant Llorenç, i a moltes localitats terra endins. La població, que cultivava els plans fèrtils de les fondalades, construïen el seu habitatge lluny del pla (no calia estar a la vista ni arruïnar terres de cultiu, tota terra fèrtil és poca en una illa), s’inserien als límits de la fondalada i ben lluny els uns dels altres. Si els africans s’enduien els habitants d’una casa (les barques de molts dels pirates tampoc eren grans vaixells), ja es donarien per contents amb el botí, no anirien cap altra casa llunyana. Més temps a terra era més risc (hi havia guaites eivissencs que feien torns, avisaven, i probablement quan els pirates deixaven la barca per anar a perseguir cristians, els que es quedaven a port eren vulnerables als pagesos emprenyats i de punteria encertada).
Les torres de defensa que tan inútils em semblaven, amb una porta de fusta, van agafar sentit.
Si algú es quedava en silenci allà dins, si els nens no ploraven, podien passar desapercebuts, i si cremaven la porta, a l’interior moririen, i morts no servien als pirates, millor emportar-se un parell de cabres. Carregar la xalupa de bestiar. És millor agafar-los en un renunci en una altra ocasió, sabent on vivien. Era poc rendible per als pirates matar gent que podria emportar-se en una altra incursió.
Les esglésies fortificades apareixen a poblacions properes a la costa, Sant Jordi, Sant Miquel. I amb merlets per respondre als atacs.
Però les torres de defensa dels habitatges les vaig entendre l’altre dies amb la Núria, són només de defensa, l’últim escut. Perquè el principal o més lucratiu objectiu de la pirateria a l’edat mitjana a Eivissa eren la sal i les persones.
Quin horror, que dura i que salvatge la vida a l’illa fa mil anys.


I sí, Sant Mateu i Santa Inès, són pobles. Diferents dels que estem acostumats, però amb una estratègia intel·ligent al darrere. I amb una població cohesionada.
I les torres, que van ser necessàries.
Quan els berberiscos trobaven les portes tancades, sabien que havien de tornar un altre dia. I els eivissencs, que havien de donar gràcies a Déu i estar sempre preparats.
Quina vida.

Bon any nou.

Segona torre de Balafia, que devien ser uns quants i pròspers per necessitar dues torres en un llogarret tan petit.