Després de l’entrada del porxo, vaig tenir una animada tertúlia amb un lector que jo no m’imaginava tan estudiós i tan dedicat i tan culte, per allò de que jo no estic inserta a la xarxa social eivissenca (aquestes coses les deixo pel meu home, espècimen autòcton) i resulta que el tertulià és una eminència en coses tradicionals d’Eivissa i com que les cases són coses, doncs també.

Així que com al meu haver de restauració i reforma d’habitatges tradicionals tinc un parell de cases sense porxo cobert, això és amb un tancó o pati, el vaig convidar a visitar-ne una a la que tot just començo l’obra,a ca n’Andreva.

I van ser un parell d’hores molt ben emprades, Toni, que m’ho vaig passar molt bé, que em vaig assabentar de moltes coses de les cases, i de les persones, així que va per tu aquesta entrada, que avui fas anys.

Vam arribar a ca n’Andreva pel caminet de carro en un cotxe 4×4 atrotinat fins que vam poder, perquè el camí és tremendo, i vam arribar a peu finalment a la caseta, pel camí de carro entre dos parets de pedra seca amb un ferm criminal per un cotxe i per un carro amb mula o somera també.

El Toni va dir una obvietat, que nosaltres, acostumats a les velocitats del motor i a les pelís de cowboys i diligencies no entenem massa. Les gents d’Eivissa quan travessaven camins, amb carro i animal de tir, ho feien a una velocitat molt escassa, generalment no més ràpid que l’anar a peu, perquè el medi de transport no era pas per les persones. Era més aviat per dur coses d’envergadura o per trajectes inusualment llargs. I jo sospito de que vegades, com avui dia, a les cases amb poderio econòmic, per ensenyar la mula nova quan anaves a missa com avui s’ensennya el Jeep.

Això vol dir que el normal era anar arreu a peu. I per tant les distàncies eren molt relatives i els camins privats no havien de ser gaire bons. La mula anava fent al seu pas i si el pas es lent, el camí no ha de tenir una rasant perfecta.

Que és el cas de ca n’Andreva.

Si llavors s’arribava a una via ja de comunicació de nuclis, la cosa canviava i així els animals i les persones no havien de patir tant. Com ara és el cas del camí vell de sant Mateu a Vila, on es devien agafar les vertiginoses velocitats de 10 a 15 km/h en carreta, amb una mula jove.

La segona cosa que el Toni veu quan entrem i que jo he vist en altres cases però sense donar-li massa importància, és l’estructura de fornell a l’exterior del recinte de la casa. En terra, adossat a un muret que seria de tancó i que és un dels que ens dreça cap a la casa. Perquè es cuinava fora de diari. El qual no és estrany, si hom pensa en la manca de llum de les cuines fosques de carbonella i casi sense finestra. I en com de foscos són la majoria de porxos. És més agradable menjar amb llum de dia que en penombra.

I presumiblement a ca n’Andreva es menjava fora a l’estiu o quan feia bo (recordem que entre el segle XVIII, que es va començar la casa i els anys 50, quan es vivia en aquesta casa feia bo menys sovint que ara i plovia més, però l’acte de menjar no tenia a ca n’Andreva una estança associada més que la cuina, perquè no tenia porxo. Així que el camp era el menjador d’estiu i la cuina el dels dies més freds.

Vam passar al pati que ocupa el lloc del porxo, i en aquest pati trobem 4 portes. Una per la cuina i tres per cambres de jeure (així van ser descrites pel propietari, net dels darrers habitants), amb els seus tinells i els seus armariets encastats al mur i amb les seves minúscules finestres, dos d’ells sense finestra, sí, perque ja la porta abocava al pati.

Que la cuina fos ben negra era una necessitat, igual que a Lleida i arreu on hi ha fusta de pi, el fum va estupendament per impedir que el corc es mengi la fusta, no és un secret, però el Toni va explicar-me moltes coses sobre la cuina que desconeixia, i això em va encantar. Una d’elles, que he trobat molt romàntica i terrible, era la costum d’algunes cases d’anar movent el fornell de lloc, per anar ennegrint i protegint la fusta del sostre de manera uniforme. Altra, més dura, era la conformitat del pagés amb els elements, i l’escassa estanquitat de les cuines, que no tenien fumerals de bon principi (parlem a partir del XVIII, quan comença l’auto construcció pagesa massiva, corregeix-me Toni si m’equivoco), sinó un parell de forats al sostre que permetien la sortida del fum. Que per sort van evolucionar a aquestos fumerals baixets, sovint ceràmics (perquè eren olles trencades o teules fent capell) que veiem exhalar fum als cada vegada més curts hiverns.

L’altura de les cuines era molt significativa. Generalment amb el porxo les estances més altes de la casa (com també passa a les cases tradicionals de casi tota la conca del Mediterrani), i respon a la necessitat salubre que el fum surti de la, diguem-ne, zona habitable i respirable de la cuina i un cop acumulat a les capes superiors de l’atmosfera de l’estança, fugi a l’exterior. I cert és que la majoria de cuines ben conservades que compten amb una altura apreciablement superior a les cases de jeure.

La sort que hem tingut, és que ca n’Andreva era una casa molt, molt, pobra, i per tant, petita, sí, però també despullada de luxes. L’emblanquinat a mitja altura de les cuines abans de transformar-se en negra nit, a ca n’Andreva és de menys d’un metre d’alt. I les parets no estàn tapades de morter de sorra de torrent ni de res que les vesteixi. Així que deixen veure d’una manera descarnada uns forats que es troben cada dos a alçàries idèntiques. A mi em semblaven molt petits per ser lleixes i el Toni m’ha exlicat el què eren.

Eren bastides.

Arribats a un punt de la construcció de la paret, aixecar pedres fins a certa alçària és realment feixuc. Si a partir dels 4 o 5 pams d’altura es deixen unes branques recolzades a la paret, sortint, i es continua pujant mur, i llavors queden encastades, essent dues mènsules a la paret y llavors sobre aquestes mènsules es posa un tauló. Un dels improvisats paletes pujat dalt aquesta (precària) estructura, pot agafar una pedra que li passa un company des de baix i posar-la al mur sense grans escarafalls.

Aquí figura, que els arquitectes millor dibuixem que expliquem.

I les cicatrius d’aquestes mènsules acaben sent foradets per deixar-hi coses. Molt sovint es tapen, però aquí no fou el cas.

Estructures similars de menor escala es troben a les habitacions. Però no són bastides. Són els tinells. Acostumats a veure’ls elaborats en cases bones, a l’humil ca n’Andreva són poc més que dues branques encastades a la paret on llavors hi ha haver un tauló per guardar les magres pertinences dels habitants.

I com no podia faltar l’armariet, que es centra a la porta, com em fa veure el Toni. Cert és que n’he vist de desplaçats, però són l’excepció.

Hi ha un criteri estètic o funcional per això.

A la part del pati que serà porxo hi ha el que en Toni anomena (i jo no havia sentit mai) “un mur de deixa”. Que vol dir, ni més ni menys ,que deixes un mur a mitges per continuar-lo més endavant, quan tinguis temps i ganes

Al cas de Ca n’Andreva el deixarem con està, ja per sempre.

I nosaltres la projecte, també l’hem deixat així. Les cases estan vives, però m’agrada conservar les petges de la història que hi ha al darrere quan això no suposa un greuge a la seguretat de la casa o dels seus habitants.

I al porxo, perdó, al pati que serà porxo, hi ha el banc gerrer.

El forn s’adossa a la cuina i igual que aquesta, les seves parets fan una funció de contenció i jo sospito que sovint intenten treure profit de la inèrcia tèrmica del terreny. Dins la terra els canvis de temperatura són menors que a la superfície. La terra manté una temperatura més estable, i alhora impedeix una fàcil migració de la calor a l’hivern. I a l’estiu mitiga la calor.

La part de la conversa amb el Toni que em va interessar més, com sempre, és la que refereix a les persones.

El Toni ha estudiat llinatges i famílies senceres, i ha buscat arbres genealògics en arxius. I troba una realitat terrible al respecte de la mortalitat infantil. I una altra no menys terrible, que era l’enorme abandó o cessió d’infants amb la figura de criats.

I això em va recordar el cas de la casa de can Reial. on un ja ancià propietari m’explicava que allà en temps (a començaments del segle vint, fa cosa de 100 anys o menys, morint un dels amos de can Reial, va deixar en testament a la seva criada (una nena de 12 anys), dret a una habitació i a aigua del pou fins que es casés. Perquè no anés a petar al carrer. Pot semblar poc, però a mi em va semblar d’una generositat immensa.

Perquè els infants eren moneda de canvi i quan sabien guardar el bestiar (5 anys al cas de ma mare), a les cases de pocs possibles (i eren la majoria) anaven cedits o a cases on necessitaven mà d’obra barata o a cases on hi havia alguna parella maleïda amb la infertilitat.

I cada habitació, realment era una casa. Una casa que abocava primer al pati i després al porxo, quan aquest pati es cobria.

La conversa va donar per molt i el Toni el va parlar d’un sistema d’estructura força interessant que jo he vist poc, però mira que s’alineen els astres, que a la semana següent vaig anar a conèixer un client amb una altre increïble casa pagesa (de ben conservada) i allí estava el sistema de Permotu i Perfila. I moltes altres coses, però això ja m’ho guardo per una altra entrada.

El que més em va agradar, és que la conversa va anar cap a les condicions de vida (condicions que idealitzem i que no tenen la menor gràcia). I que algú gasti temps a investigar llinatges i circumstàncies de gents de fa tres segles, ens dona una perspectiva molt bona de la nostra vida.

Recordo el cas d’un pagesa ja molt anciana que em va dir on va nèixer i on se’n va haver d’entornar quan a poc de casada i amb un fill de mesos, se li va morir l’home i va quedar ella sola i un nen tan petit, als anys 50, allà per Santa Inès, en una casa llunyana a la seva, que era dels sogres encara.

I tot això fa sentit amb que cada estança fos una casa. Ella tenia una casa, els sogres en tenien una altra. Els germans també una altra. La criada de can Reïal també tenia casa.

Cada casa era un cub de pedra emblanquinat de fora que donava a un espai més o menys comunal, en un mon d’aigua de pluja i escassetat absoluta.

Qui ho diria que ara els qui tenen una casa pagesa són moltes vegades els més rics.

Gràcies Toni, si puc et duc a can Tieta, que és una casa super interessant i que hi coneixeràs una valquíria.