Crônica de Llastarri

El disseny d’habitacles no és exclusiu dels éssers humans i n’hi ha un que sempre m’ha fascinat, potser perquè el meu pare feia mel, els meus dos avis feien mel, el meu oncle feia mel.

Quan era petita jo pensava que tothom tenia abelles en algun tros de terra. Que era el normal. I no. Resulta que és mes aviat raret.

Papà portava bresques amb popes de reina a casa, i jo que quedava hipnotitzada mirant la perfecta geometria de de les cel·les, entristida veient les larves blaquentes que ja no arribarien a obrera i inquieta esguardant aquelles cúpules de cera on vivien les princeses, les aspirants a reina.

A més a la tele feien l’»Abeja Maya», i la idea de la societat apícola era utòpica, semblava una bassa d’oli entre democràtica i monàrquica, plena d’obediència i bondat. La realitat al fosc interior del rusc que omplia de pots de mel el nostre rebost, era un altra, una mica sinistra, potser, però això és una altra història.

Una de les coses que sovint oblidem és que els animals, inclús els insectes, prenen decisions, i que potser la construcció de cel·les és una impronta genètica al petit cervell d’abella, però cap a on s’orienten i a quines parts d’una branca o d’una roca o d’un marc d’abellaire es fixen i estiren la cera, és una altra cosa. Això no ho porten implícit a la seva genètica i són decisions. No massa diferentes de les que prenc jo quan començo a dibuixar una casa. Les abelles construiran dins el marc o espai que els donem. I si no els agrada prou, fotran el camp. Les abelles, com nosaltres, tenen criteri. Són clients exigents i delicats, i el pagès ha hagut d’esbrinar les seves necessitats per allotjar-les dignament (perquè les abelles, o es troben bé, o no fan mel).

De tot el que ens donen les abelles, particularment cera i mel (de la pol·linització no n’haviem sigut tan conscients, ni de la pròpolis, ni del pol·len), ens és tan preciós que hem volgut domesticar-les (amb poc èxit, continuen essent bastant salvatges), o al menys facilitar un espai prou agradable per elles per què hi romanguin i prou còmode per nosaltres per extreure’n la mel.

Hem hagut de dissenyar un hàbitat prou satisfactoris per elles i a la vegada per nosaltres. Avinent de casa nostra i que un parell de cops a l’any poguem espoliar sense massa càrrec de consciència. Si no fos que també en tenim cura i que elles mateixes com rusc no son gaire mirades amb els individus i tenen més aviat una intel·ligència grupal, ho trobaria indignant.

Aquí uns quants exemples reeixits d’arna.

Aquí entraria l’estupenda teoria (veritat, diria jo) de n’E.O. Wilson (un dels meus biòlegs favorits, que al cel sigui) del superorganisme. Les abelles no miren per elles mateixes, miren per la supervivència del rusc, encara que els costi la vida. O que hagin de matar a les seves germanes.

I tot i així cadascuna d’elles té un individualitat increïble. Hi ha obreres tímides que no s’allunyen tres pams de l’arna i exploradores sagaces que enfilen el vol cap a prats ignots a risc d’acabar al bec d’un abellerol. Hi ha dides que miren negligents com les larves són parasitades per la varroa sense moure una pota (un àcar que ens duu pel camí de l’amargura), n’hi ha d’altres que emprenen una lluita acarnissada contra l’àcar i es mengen la seva germana larva sense pietat per tal d’eliminar l’àcar. Lamento si això us esborrona o si encara creieu que la societat de les abelles era com allò de la Maya i en Willie. Les abelles són caníbals, sí. Però només es mengen les larves parasitades o malaltes, per evitar propagació de malalties. Això sí, quan decideixen fer-ho, no dubten..

A la reina quan la maten per vella no se la mengen, home, que són civilitzades, i a les reines verges que emergeixen quan ja en tenen una de nova nombrada, tampoc. Es limiten a mutilar-les fins la mort. Les reines verges si les abelles obreres no són prou diligents a matar les seves germanes reials, tenen un agulló esmolat i recte de més d’un ús, per matar sense mercè a les seves competidores. Que continuen essent germanes. Als mascles quan s’acaba l’època d’aparellament, els deixen fora de l’arna i es foten de fam. Ni es molesten a fer-los bocins. Fins aquí la democràtica societat apícola.

En fi, tornem a les arnes.

En general les persones, vistes les propietats nutritives i terapèutiques de la mel, l’hem recol·lectat. Primer a la manera ós, és a dir, destrosssant les arnes silvestres. Després hem aprés a que si cuidaven l’arna i només n’extrèiem una mica, cada any podríem anar a buscar-ne una mica cada anys i no trencar-ños les cames cercant arnes sivestres. I finalment, hem dissenyat una sèrie de receptacles per estatjar les abelles i inclús passejar les arnes d’aquí cap allà a la nostra convinença. Aquí unes arnes tradicionals de diverses bandes de la Península.

Les del meu avi a Llastarri, com la pràctica totalitat al Pirineu, eren fetes de vímet i enfangades amb buna de vaca o fang, amb tapes redones i que feien uns panets de mel redons.

I com veien, totes aquestes arnes, són transportables.

I heus ací la particularitat d’Eivissa.

Com ha dit en Toni M. avui que l’he portat d’excursió a Can Tieta a veure unes arnes. Les caseres o cases d’abelles, a Eivissa són literalment cases. Com la casa de la palla o la casa del vi. Perquè no es poden moure. I de manera sorprenent, sí, molt sorprenent, estan arran de terra. Les caseres d’abelles d’Eivissa semblen sovint petits dòlmens en miniatura. Em van recordar vagament un sepulcre paleolític encongit. O les tombes de tegulae a les necròpolis romanes.

Per contra, les cases d’abelles devien bullir de vida.

La majoria d’imatges son del blog de patrimoni del Consell.

Lloses de marés verticals, de vegades de pedra viva, sobre una base també de pedra, que es cobreixen amb llosetes horitzontals. I que contenen de vegades un tronc d’olivera, de figuera o de garrover buidat per dins o una mena de cistelló cilíndric de canyes i argila, que s’entrega al petit sepulcre en un llit l’alga a fi d’aïllar tèrmicament la casera, entre en contenidor de fusta o canya i la pedra. Com bé ha observat en Toni, sempre a l’ombra, perquè els abelles s’axfisien que és un portent i perquè la pedra al sol s’escalfa i faria un hàbitat impossible per elles que o moririen o migrarien.

I aquí l’enorme diferència entre les arnes tradicionals del Pirineu (i de la península en general) i les tradicionals d’Eivissa. Les d’Eivissa no es belluguen del seu terreny. Les del meu poble, el pagès pot decidir tenir-les en una altre indret o inclús bellugar-les per pol·linitzar una vinya una mica més apartada (tot i que no és feina fàcil i requereix mestria i experiència).

El meu iaio matern les tenia apilades en horitzontal vora una paret de pedra esmolada com un ganivet, a la serra de Sant Gervàs, a cobert i aixoplugades en una mena de lleixa a l’aire lliure. I si volia se les enduia, es clar. I per manipular-les era fàcil.

A Eivissa s’havia de desmuntar una llosa de marés i de vegades, que ningú s’escandalitzi, matar totes les abelles per treure’n la mel. Altres vegades una extracció excessiva les matava sense que n’hi hagués intenció. Que passava després? Una arna se’n menjava les romanalles de cera i deixava una marca odorífera que facilitava que un eixam errant hi tornés a niar, o, el més freqüent, el pagés captava un eixam i se l’emportava a l’arna (com el meu pare va fer tantes vegades, i que a mi em semblava la mar de divertit quan era petita i li havia de treure alguns agullons de l’esquena). La mortalitat d’arnes era alta tot i l’experiència.

El que m’ha resultat més estrany és aquesta unió íntima amb el terreny. Que poques vegades es dona. Les abelles, els ruscs, a l’interior d’Europa, es troben elevats

I suposo que és per la més minsa fauna menjadora d’abelles a Eivissa.

A Eivissa no hi ha el llangardaix ocel·lat, terror de ruscs pirinencs i cantàbrics, ni teixons, que ràpid desmunten els mini megalits, ni guineus, ni picots, ni una llarga llista d’animalonets terrestres disposats a treure profit d’una arna arran de terra.

L’ecosistema i la fauna tenen una impronta en com dissenyem el nostre entorn, també l’agrícola.

I les sargantanes eivissenques no, no mengen abelles.

Això fa possible una arquitectura exigua i quasi de sotabosc per animals modestos i de màgic zum-zum..

Curiosament no he trobat massa receptes de mel, tret de la consabuda salsa de Nadal i només en alguns casos. Preguntat el meu referent en costums domèstiques (la meva sogra, Gertrudis de can Canals) m’ha dit que a ca seua hi havia dues o tres cases d’abelles, se’n treien un parell de bresques i que allò es guardava com un tresor, que era casi com una medecina i que es feia servir quan un estava malalt. Toma ya. Una culleradeta amb llimó quan hi havia un mal de gola o una grip.

I ara trobem mel al supermercat i ens sembla cara.

He parlat amb altres propietaris i la majoria no tenien cases d’abelles, El qual em sorprèn. Quan era petita jo creia que tothom en tenia, d’abelles. I no. La majoria de terratinents Eivissencs no en tenien o en tenien poques.

Si un mira la foto aèria de 1956 potser en troba alguna explicació. L’illa estava pelada. La fronda que ara ens sembla tan normal era una quimera, els pins es tallaven per fer feixa i fer fer sitja i per alimentar forns de calç i per fer biga i pel que fes falta. Al llogarret de Sant Rafel on hem anat, hi ha un pujolet que dona a nord, amb força pendent. així que mal per cultivar.

Així que quan hem anat amb en Toni a casa la Clara i ens ha ensenyat uns quants ruscs i hem preguntat quantes n’hi havia ens hem quedat de pedra (com les caseres).

Noranta quatre cases d’abelles tradicionals. A la cara nord d’un puig amb fronda. Inclús el Toni que ha vist coses rares ha fet uns ulls com taronges. Així que quan he tornat a casa he mirat a la foto del 59 hi ha fronda llavors, i ben espessa, que no era així a tot arreu. Llavors les abelles podien estar a ombra i se’n podia tenir unes quantes.

Dit això el Toni m’ha suspès a l’examen de trobar forats de bastida (es veu que se’ls estima molt), a una paret a ponent del casament de la Clara. A la visita passada, quan em va comentar que de vegades es marcaven amb creus, vaig entendre que eren creus amb cal, i no eren creus més sobtils, i vaig pensar que a l’església de Sant Agustí ja es devien haver esborrat. Ara hauré d’anar a veure-les en penitència pel meu suspens.

També va explicar una costum arcaica al respecte dels forats de bastida i la reproducció, però me’l guardo per una altra entrada.

Des que sé això que dono gràcies de no haver trobat ossets de cap mena quan hem de refer un mur.

Hi ha altres traces de pobladors petits que no han pogut habitar les cases i han hagut d’habitar a les esquerdes de la maçoneria de les cases d’Eivissa.

Què difícils són les coses de vegades.

Una conversa domèstica al respecte de ser ric o pobre ha donat molt a ca meua. Quan tens un fill a l’institut veus, per bé o per mal, que la posició socioeconòmica comença a ser alguna cosa una mica massa important per ells. He dit massa important? Potser estic ficant la pota i tenen raó.

Perquè alguns profes d’institut amics meus en conten que tenen alumnes que conviuen amb pares i germans tots en una habitació rellogada. És fàcil d’entendre llavors que els nens es comparin entre sí, i difícil no admetre que hi ha un fracàs a la gestió de la població i l’habitatge.

Així que hem intentat explicar als nens que realment hi h hagut un salt brutal entre les condicions de vida de la majoria i les condicions ideals o més ideals que es podien donar en un temps. I que aquest sat d’idoneïtat ha anat minvant de maner molt significativa al darrer segle.

De manera que com molt bé apuntava en Toni M. a la visita de Ca n’Andreva, els pobres d’ara són més rics que els senyors d’abans. Observació que ja em feia ma preciosa ienyorada mare quan era petita. I que em recordava que sabia més lletra jo als 9 anys que molts mestres d’escola que havia vist pel mon. I mira que de lletra jo en sabia poca.

I per mostra, un botó, tots els que llegeixin aquest blog tenen a ca seua electricitat i aigua corrent (la majoria de les vegades, a més podran escalfar aquesta aigua i climatitzar el seu habitatge). En canvi a la casa tradicional la cambra de bany era el tancat de les figueres de pic. I a Vila, poques figueres de pic hi havia.

Però hi havia algunes (poques) cambres de bany! A una reforma més o menys recent d’immoble amb diversos immobles senyorials, hem trobat traces d’una comuna a la coberta. No és massa còmode si vius al principal i has de pujar tres plantes quan tens una gastroenteritis galopant, i evidentement no seria acceptable ara. Però aquells propietaris eren prou benestants. Vivien a les immediacions del mercat vell.

Molt pitjor els anava al barri de pescadors de sa Penya. Aquí un parell de fotos del que eren alguns habitates al carrer de al Miranda. Sí això eren habitatges. U namb Forn. Solien ser espais únics on hi havia una llar de foc per cuinar i es dormia a la mateixa estança. Ara en diuen Loft. Abans en deien misèria digna.

Les traces que han deixat aquestes casetes paupèrrimes encara es poden trobar a google Earth, i millor encara, es poden medir. I ens mostren unes dimensions d’esgarrifança. 14 m² construiïts, que vol dir uns 11m2 útils. Altres tenen més sort i tenen una caseta de 15 o 20 m², si es descuiden poden tenir una habitació separada de la cuina. De fet les casetes de tres pisos de sa Penya, alberguen sovint famílies senceres de 4 o 5 membres en plantes de 30 m², dividides en recambretes on tot justet hi cabia un jaguill.

El més inquietant era el problema del desguàs o clavegueram, que directament no existia, i que al mirro dels casos abocava a un pou negre.

Un altre cas de precarietat disfressada de foto antiga i romántica son les casetes per gent molt prima al pati d’armes de Dalt Vila, aquí unes imatges

Se ‘m va acudir anar a mesurar l’ample de la cara interior del pilar i la paret de roca original, al voltant d’180 donava. Mira, com les habitacions infames de Le Corbusier. Al millor dels casos les casetes tindrien una paret de tancament de 15 o 20 cm de marés. La sala de platna baixa tindria 1,80x 4 o 5 metres. Algú partcularment emprendor i una mica temerari, va guanyar espai excavant la roca del que seria la llar de foc i inclús va construir una moderna xemenia a coberta.

No puc evitar preguntar-me on lleujaven les seves necessitat fisiològiques aquestos veïns tan frugals.

Es clar que no totes les cases eren així, i a Dalt Vila, no lluny d’on aquestes exigües llars es trobaven, podem veure petits i enormes palauets. Però si un recorre amb la vista la foto aèria de Dalt Vila i la Marina ,superposades amb les dades del cadastre, amb paciència, podrà llucar que l’escassetat s’imposava a l’abundància i que totes dues convivien d’una manera més o menys contínua, seguralment enllaçant històries de senyors i de criats.

No puc evitar agraïr que en aquest lloc del planeta tinguem una llei que reguli les condicions d’un habitatge i tampoc puc evitar jurar en arameu perquè tenim una classe política incapaç de generar un parc d’habitatge públic de lloguer i regular (sí, regular), l’entrada a l’illa. L’illa, de veritat , no pot més, no és infinita, ni els seus aquífers, ni el seu parc d’habitatge obsolet ni la seva xarxa viària sobrepassada per la quantitat obscena de vehicles que circulen a l’estiu.

I la solució NO és més carreteres, és menys cotxes. I més transport públic.

I és terrible ,però amb tot i aquesta sobreexplotació que ens embafa, es segueix vivient millor que ara que fa un segle. S’han imposat uns mínims d’habitatge que superen amb molt els de molts llocs on havien de viure els nostres avis.

Però se’ns ha oblidat.

Eren més rics els habitants de Can Comasema al segle XIX o els immigrants marroquins que s’allotgen a un habitatge de protecció oficial i tenen una nevera i una rentadora i fins i tot rentavaixelles? Perquè els de Can Comasema ni tenien vacunes ni serveis mèdics avançats, ni una educació tan cosmopolita ni tantes possbilitats de lleure i de consum de cultura, d’alternatives sanitàries ni de movilitat planetària com la humil familia de Chaouen de pare picapedrer i mare a mitja jornada en una botiga, que es fa unes vacances low cost cada any a un país d’Europa amb uns bitllets tirats de preu y bescanviant habitatge.

Se’ns ha oblidat com en vam ser de pobres.

I com eren les nostres cases fa 100 anys.

Gràcies a la web Fotos d’Eivissa Antiga, grup de facebook que és un tresor.

Una conversación doméstica con los niños al respecto de ser rico o pobre ha dado para mucho.

Cuando tienes un hijo en el instituto, ves que para bien o para mal, la posición socioeconómica empieza a ser algo demasiado importante para ellos. ¿He dicho demasiado? A lo mejor estoy metiendo la pata.

Porque algunos profesores de instituto amigos míos me cuentan que tienen alumnos que conviven con sus padres y hermanos todos en una habitación realquilada, pues, es fácil entender que los niños se comparen entre sí y difícil no admitir que hay un fracaso en la gestión de la población y la vivienda.

Así que hemos intentado explicar a los niños que realmente ha habido un salto brutal entre las condiciones de vida de la mayoría y las condiciones ideales y que este salto ha ido menguando de modo muy significativo en el último siglo. Pero que esto no quiere decir que no haya un problema grande de vivienda.

Y para muestra un botón, creo que todos los que lean este blog tendrán en su casa electricidad y agua corriente (que la mayoría de las veces podrán, además, calentar). Pero ya hemos visto que en las casa tradicionales el cuarto de aseo era el cercado de las chumberas y en al ciudad de Ibiza, pocas chumberas había.

Pero había aún menos cuartos de baño. En una reforma reciente de un edificio de varios elegantes pisos en la Marina, he encontrado trazas de la comuna en la cubierta. No es muy cómodo ni sería aceptable ahora. Pero aquellos propietarios eran ricos, vivían en las inmediaciones del mercado viejo.

Mucho peor lo pasaban en el barrio de pescadores de Sa Penya. Aquí un par de fotos de lo que eran algunas viviendas en la calle Miranda, Sí, esto eran viviendas.

No me atrevo a decir donde empieza y termina cada casa. Pero había casas muy, muy pequeñas. El prisma cubierto a dos aguas bien pudiera ser una vivienda.

Y eran espacios de una única pieza donde había una lar de fuego para cocinar y se dormía en la misma estancia. Las marcas que han dejado estas paupérrimas casas se pueden ver aún en Google Earth, y lo que es mejor , medir. Y arrojan un resultado estremecedor de 14 m² construidos (esto será unos 11 útiles. Otros tienen más suerte y su vivienda tiene 15 o 20 m². Y de hecho los edificios de sa Penya, muchos de 3 plantas y escasísima fachada, albergaban en cada planta a una familia de 4 o 5 o más miembros, divididas en habitaciones donde apenas cabía un jergón.

Lo más inquietante era el problema del alcantarillado o saneamiento, que llanamente no existía o en el mejor de los casos abocaba a un pozo negro.

Otro caso de precariedad disfrazada en foto antigua y romántica son las moradas par agentes especialmente delgadas en el patio de armas. Aquí paso unas imágenes.

Se me ocurrió ir a medir en ancho entre cara interior de la pilastra y la pared de roca original. 1,80m. En el mejor de los casos las casitas tendrían una pared de 15 o 20 cm de marés. La planta de la sala de estar tendría 1,80 x 4 o 5 metros. Alguien particularmente emprendedor y temerario, ganó espacio excavando en la roca lo que sería espacio del hogar, y llegando incluso a construir una moderna chimenea.

No puedo evitar preguntarme dónde aliviaban sus necesidades fisiológicas estos vecinos tan frugales.

Naturalmente no eran todas las viviendas así, y en Dalt Vila, no lejos de donde estos escasos hogares se encontraban, pequeños y enormes palacetes que podemos ver si nos damos un garbeo por Dalt Vila. Si uno recorre con la vista la foto aérea superpuesta con el catastro, con paciencia, verá que en general la carestía se superponía a la abundancia, y que ambas convivían de manera más o menos continua, seguramente entrelazando historias de señores y criados, en una vecindad forzada dentro de las murallas de la ciudad.

No puedo evitar agradecer que en este lugar del planeta tengamos una ley que regule las condiciones de habitabilidad, y jurar en arameo porque tenemos una clase política incapaz de generar un parque de viviendas pública de alquiler y regular la entrada en la isla (la isla, de verdad, no puede más, ni sus acuíferos, ni su parque de vivienda obsoleto, ni su red viaria escasísima para la cantidad obscena de vehículos que circulan en verano. Y la solución no es ampliar las carreteras).

Y es terrible, pero con todo y con esta sobreexplotación que nos hastía, se sigue viviendo hoy mejor que hace un siglo (sin despreciar dramas personales de hacinamiento y de infravivienda que hay muchos, pero menos que hace un siglo ). Porque se han impuesto unos mínimos a la vivienda que superan con mucho los de muchos lugares donde tenían que vivir la mayoría de nuestros abuelos.

Pero se nos ha olvidado.

¿Eran más ricos los moradores de Can Comasema en el s XIX o los inmigrantes marroquíes que se alojan en una vivienda de protección oficial y tienen nevera, lavadora y hasta lavavajillas? Porque los de Can Comasema no tenían ni vacunas, ni servicios médicos avanzados ni vitrocerámica ni agua corriente ni una educación tan cosmopolita ni tantas posibilidades educativas y de ocio y de consumo de cultura, alternativas sanitarias ni de movilidad planetaria como la humilde familia de Chouen que se hace unas vacaciones low cost cada año a un país de Europa con unos billetes tirados de precio intercambiando vivienda en Ibiza.

Se nos ha olvidado como de pobres fuimos.

Y cómo eran nuestras casas hace menos de 100 años.

Gracias al grupo de facebook fotos d’Eivissa Antiga, su material es excelso y muy enriquecedor. He intentado poner todos los créditos de fotógrafo pero algunas imágenes no tienen.

Después de la entrada del «porxo», tuve una animada tertulia con un lector que yo no me imaginaba tan estudioso y tan dedicado, por aquello de que yo no estoy inserta en la red social ibicenca (esas cosas las dejo por mi maridito, espécimen autóctono) y resulta que el tertuliano es una eminencia en cosas tradicionales de Ibiza y como las casas son cosas, pues también.
Así que como en mi haber de restauración y reforma de viviendas tradicionales tengo un par de casas sin porche cubierto, esto es con una cancela o patio, le invité a visitar una de la que apenas acabo de empezar la obra, ca Andreva.
Y fueron un par de horas muy bien empleadas, Toni, que me lo pasé muy bien, que me enteré de muchas cosas de las casas, y de las personas, así que va por ti esta entrada, que hoy cumples años.

Llegamos a Ca Andreva por el caminito de carro en un coche 4×4 destartalado hasta que pudimos, porque el camino es tremendo, y llegamos a pie finalmente a la casita, por el camino de carro entre dos paredes de piedra seca con un firme criminal para un coche y para un carro con mula o burra también.
Toni dijo una obviedad, que nosotros, acostumbrados a las velocidades del motor y a las películas de cowboys y diligencias no entendemos demasiado. Las gentes de Eivissa cuando atravesaban caminos, con carro y animal de tiro, lo hacían a una velocidad muy escasa, generalmente no más rápido que ir a pie, porque el medio de transporte no era para las personas. Era más bien para llevar cosas de envergadura o para trayectos inusualmente largos. Quizas alguien fardara de carro y mula nueva en eventos sociales, como ir a misa, exactamente igual que hoy otros llevan a los niños al colegio en un coche de gran cilindrada en una isla que mide 34 km de largo, sí. Pero no era lo normal.
Esto significa que lo normal era ir por todas partes a pie. Y por tanto las distancias eran muy relativas y los caminos probados no debían ser muy buenos. La mula iba andando a su paso y si el paso es lento, el camino no debe tener una rasante perfecta.
Que es el caso de ca n ‘Andreva.
Cuando se llegaba a una vía ya de comunicación de núcleos, la cosa cambiaba y así los animales y las personas no tenían que sufrir tanto. Como es el caso del camino viejo de san Mateu a Vila, donde se tomarían las vertiginosas velocidades de 10 a 15 km/h en carreta, con una mula joven.

La segunda cosa que Toni ve cuando entramos y que yo he visto en otras casas pero sin darle demasiada importancia, es la estructura de hornillo en el exterior del recinto de la casa. En el suelo, adosado a un murete que sería de cancela y que es uno de los que nos dirige hacia la casa. Porque se cocinaba fuera de diario. Lo cual no es extraño si se piensa en la falta de luz de las cocinas oscuras de carbonilla y casi sin ventana. Y en lo oscuros que son la mayoría de «porxos». Es más agradable comer con luz de día que en penumbra.

Y presumiblemente en casa de Andreva se comía fuera en verano o cuando hacía bueno (recordemos que entre el siglo XVIII, que se empezó la casa y los años 50, cuando se vivía en esta casa hacía bueno menos a menudo que ahora y llovía más, pero el acto de comer no tenía en casa de Andreva una estancia asociada más que la cocina, porque no tenía «porxo». Así que el campo era el comedor de verano y la cocina el de los días más fríos.

Pasamos al patio que ocupa el lugar del «porche»porxo», y en este patio encontramos 4 puertas. Una da a la cocina y tres a dormitorios «Casas de yacer» (así fueron descritas por el propietario, nieto de los últimos habitantes), con sus baldas y sus alacenas empotradas en el muro y con sus minúsculas ventanas, una de ellas sin una triste ventana, sí , porque ya la puerta asomaba al patio.

Que la cocina fuera negra era una necesidad, al igual que en Lleida y en cualquier lugar donde haya estructura de madera de pino, el humo va estupendamente para impedir que la carcoma se coma la madera, no es un secreto, pero Toni me explicó muchas cosas sobre la cocina que desconocía, y eso me encantó. Una de ellas, que he encontrado muy romántica y terrible, era la costumbre de algunas casas de ir moviendo el hornillo de sitio, para ir ennegreciendo y protegiendo la madera del techo de forma uniforme. Otra, más dura, era la conformidad del payés con los elementos, y la escasa estanqueidad de las cocinas, que no tenían chimeneas al el principio (nos referimos al periodo a partir del XVIII, cuando comienza la auto construcción payesa masiva), sino un par de agujeros en el techo que permitían la salida del humo. Que por suerte evolucionaron a estas chimeneas bajitas, a menudo cerámicas (porque eran ollas rotas o tejas apoyadas una en otra haciendo sombrerete) estas chimeneas que hoy aún vemos exhalar humo en los cada vez más cortos inviernos. La gente se ha tirado más a la cocina eléctrica.

La cocina junto con el «porxo» o sala principal, son las estancias más altas de la casa (como también ocurre en las casas tradicionales de casi toda la cuenca del Mediterráneo), y responde a la necesidad salubre de que el humo salga de la, llamémosle, zona habitable y respirable de la cocina y una vez acumulado en las capas superiores de la atmósfera de la estancia, evacúe al exterior. Y cierto es que la mayoría de cocinas bien conservadas cuentan con una altura apreciablemente superior a las «casas de yacer» o dormitorios.

La suerte que hemos tenido, es que can Andreva era una casa muy, muy, pobre, y por tanto, pequeña, sí, pero también desnuda de lujos. De modo que las paredes hablan. El blanqueado a media altura de las cocinas antes de transformarse en negra noche, en can Andreva es de menos de un metro de alto. Y las paredes no están tapadas de mortero ni de nada que las vista. Así que dejan ver de forma descarnada unos agujeros que se encuentran cada dos en alturas idénticas. A mí me parecían muy pequeños por ser estantes y Toni me ha explicado lo que eran.

Eran andamios.

Llegados a un punto de la construcción de la pared, levantar piedras hasta cierta altura es realmente pesado. Esto se soluciona del siguiente modo: A partir de los 4 o 5 palmos de altura se dejan unas ramas apoyadas en la pared, salientes, y se sigue subiendo muro, y éstas quedan empotradas, deviniendo dos ménsulas en la pared. Entonces sobre estas ménsulas se pone un tablón. Uno de los improvisados ​​albañiles subido arriba esta (precaria) estructura, puede coger una piedra que le pasa un compañero desde abajo y ponerla en el muro sin grandes aspavientos.

Aquí figura, que los arquitectos mejor dibujamos que explicamos

Y las cicatrices de estas ménsulas acaban siendo agujeritos para dejar cosas. Muy a menudo se tapan, pero aquí no fue el caso.

Estructuras similares de menor escalera se encuentran en las habitaciones. Pero no son andamios. Son los «tinells». Acostumbrados a verlos elaborados en casas más boyantes, en el humilde can Andreva son poco más que dos ramas que sobresalen de la pared, como los andamios, donde entonces se coloca una tabla para guardar las flacas pertenencias de los habitantes.

Y como no podía faltar la alacena o armario, que se centra en la puerta, como me hace ver a Toni. Cierto es que he visto otros desplazados del eje de la habitación, pero son la excepción.

Hay un criterio estético o funcional.

En la parte del patio está lo que Toni llama (y yo no había oído nunca) “un mur de deixa” o muro de deja. Deja como aquellode las lentejas, qeu si no las quieres, las dejas. Que significa, nada menos, que dejes un muro a medias para continuarlo más adelante, cuando tengas tiempo y ganas.
Al caso de Ca n’Andreva lo dejaremos cómo está, ya para siempre.

Nosotros en el proyecto, también lo hemos dejado así. Las casas están vivas, pero me gusta conservar las huellas de la historia que hay detrás cuando esto no supone un agravio a la seguridad de la casa o sus habitantes o un engorro.

I en el «porxo» perdón , en el patio que será «porxo», está el «banc gerrer»l nicho en el muro que contenía las jarras de agua de consumo humano.

El horno se adosa a la cocina y al igual que ésta, sus paredes hacen una función de contención y yo sospecho que a menudo intentan sacar provecho de la inercia térmica del terreno. En la tierra los cambios de temperatura son menores que en la superficie. La tierra mantiene una temperatura más estable, al tiempo que impide una fácil migración del calor en invierno. y en verano mitiga el calor.

La parte de la conversación con Toni que más me interesó, como siempre, es la que refiere a las personas.
Toni ha estudiado linajes y familias enteras, y ha buscado árboles genealógicos en archivos. Y encuentra una realidad terrible al respecto de la mortalidad infantil. Y otra no menos terrible, que era el enorme abandono o cesión de niños como criados a otras familias o casas. Los niños eran propiedades.
Y esto me recordó el caso de la casa de Can Reïal. donde un ya anciano propietario me contaba que allí en tiempo (a principios del siglo veinte, hace cosa de 100 años o menos, muriendo uno de los dueños de Can Reïal, dejó en testamento a su criada (una niña de 12 años) , derecho a una habitación y a agua del pozo hasta que se casara. Para que no fuera de patitas a la calle.
Porque los niños eran moneda de cambio y cuando sabían guardar el ganado (5 años en el caso de mi madre), en las casas de pocos posibles (y eran la mayoría) iban cedidos a casas donde necesitaban mano de obra barata o acasas donde había alguna pareja maldita con la infertilidad.
Y cada habitación, realmente era una casa. Una casa que volcaba primero en el patio y después en el porxo, cuando este patio se cubría.

La conversación dio para mucho y Toni me habló de un sistema de estructura bastante interesante que yo he visto poco, pero mira que se alinean los astros, que a la semana siguiente fui a conocer a un cliente con otra increíble casa campesina (de bien conservada) y allí estaba el sistema de Permotu y Perfila. Y otras muchas cosas, pero eso ya me lo guardo por otra entrada.

Lo que más me gustó, es que la conversación fue hacia las condiciones de vida (condiciones que idealizamos y no tienen la menor gracia). Y que alguien gaste tiempo en investigar linajes y circunstancias de gente de hace tres siglos, nos da una perspectiva muy buena de nuestro presente, del qeu solemos quejarnos amargamente con la nevera llena.
Recuerdo el caso de un campesina ya muy anciana que me dijo dónde nació y dónde hubo que casi que colver cuando a poco de casada y con un hijo de meses, se le murió el marido y quedó ella sola y un niño tan pequeño, en una casa lejana en la suya, que era de los suegros aún.
Y todo esto da coherencia con que cada aposento fuera una casa. Ella tenía una casa, los suegros tenían otra. Los hermanos del difunto también otra. La criada de Can Reïal también tenía casa.
Cada casa era un dado, un paralelepípedo de piedra encalado que daba a un espacio más o menos comunal, en un mundo de agua de lluvia y escasez absoluta.

Gracias Toni, si puedo te llevo a Can Tieta, que es una casa super interesante y donde te presentaré a una valquiria.

Després de l’entrada del porxo, vaig tenir una animada tertúlia amb un lector que jo no m’imaginava tan estudiós i tan dedicat i tan culte, per allò de que jo no estic inserta a la xarxa social eivissenca (aquestes coses les deixo pel meu home, espècimen autòcton) i resulta que el tertulià és una eminència en coses tradicionals d’Eivissa i com que les cases són coses, doncs també.

Així que com al meu haver de restauració i reforma d’habitatges tradicionals tinc un parell de cases sense porxo cobert, això és amb un tancó o pati, el vaig convidar a visitar-ne una a la que tot just començo l’obra,a ca n’Andreva.

I van ser un parell d’hores molt ben emprades, Toni, que m’ho vaig passar molt bé, que em vaig assabentar de moltes coses de les cases, i de les persones, així que va per tu aquesta entrada, que avui fas anys.

Vam arribar a ca n’Andreva pel caminet de carro en un cotxe 4×4 atrotinat fins que vam poder, perquè el camí és tremendo, i vam arribar a peu finalment a la caseta, pel camí de carro entre dos parets de pedra seca amb un ferm criminal per un cotxe i per un carro amb mula o somera també.

El Toni va dir una obvietat, que nosaltres, acostumats a les velocitats del motor i a les pelís de cowboys i diligencies no entenem massa. Les gents d’Eivissa quan travessaven camins, amb carro i animal de tir, ho feien a una velocitat molt escassa, generalment no més ràpid que l’anar a peu, perquè el medi de transport no era pas per les persones. Era més aviat per dur coses d’envergadura o per trajectes inusualment llargs. I jo sospito de que vegades, com avui dia, a les cases amb poderio econòmic, per ensenyar la mula nova quan anaves a missa com avui s’ensennya el Jeep.

Això vol dir que el normal era anar arreu a peu. I per tant les distàncies eren molt relatives i els camins privats no havien de ser gaire bons. La mula anava fent al seu pas i si el pas es lent, el camí no ha de tenir una rasant perfecta.

Que és el cas de ca n’Andreva.

Si llavors s’arribava a una via ja de comunicació de nuclis, la cosa canviava i així els animals i les persones no havien de patir tant. Com ara és el cas del camí vell de sant Mateu a Vila, on es devien agafar les vertiginoses velocitats de 10 a 15 km/h en carreta, amb una mula jove.

La segona cosa que el Toni veu quan entrem i que jo he vist en altres cases però sense donar-li massa importància, és l’estructura de fornell a l’exterior del recinte de la casa. En terra, adossat a un muret que seria de tancó i que és un dels que ens dreça cap a la casa. Perquè es cuinava fora de diari. El qual no és estrany, si hom pensa en la manca de llum de les cuines fosques de carbonella i casi sense finestra. I en com de foscos són la majoria de porxos. És més agradable menjar amb llum de dia que en penombra.

I presumiblement a ca n’Andreva es menjava fora a l’estiu o quan feia bo (recordem que entre el segle XVIII, que es va començar la casa i els anys 50, quan es vivia en aquesta casa feia bo menys sovint que ara i plovia més, però l’acte de menjar no tenia a ca n’Andreva una estança associada més que la cuina, perquè no tenia porxo. Així que el camp era el menjador d’estiu i la cuina el dels dies més freds.

Vam passar al pati que ocupa el lloc del porxo, i en aquest pati trobem 4 portes. Una per la cuina i tres per cambres de jeure (així van ser descrites pel propietari, net dels darrers habitants), amb els seus tinells i els seus armariets encastats al mur i amb les seves minúscules finestres, dos d’ells sense finestra, sí, perque ja la porta abocava al pati.

Que la cuina fos ben negra era una necessitat, igual que a Lleida i arreu on hi ha fusta de pi, el fum va estupendament per impedir que el corc es mengi la fusta, no és un secret, però el Toni va explicar-me moltes coses sobre la cuina que desconeixia, i això em va encantar. Una d’elles, que he trobat molt romàntica i terrible, era la costum d’algunes cases d’anar movent el fornell de lloc, per anar ennegrint i protegint la fusta del sostre de manera uniforme. Altra, més dura, era la conformitat del pagés amb els elements, i l’escassa estanquitat de les cuines, que no tenien fumerals de bon principi (parlem a partir del XVIII, quan comença l’auto construcció pagesa massiva, corregeix-me Toni si m’equivoco), sinó un parell de forats al sostre que permetien la sortida del fum. Que per sort van evolucionar a aquestos fumerals baixets, sovint ceràmics (perquè eren olles trencades o teules fent capell) que veiem exhalar fum als cada vegada més curts hiverns.

L’altura de les cuines era molt significativa. Generalment amb el porxo les estances més altes de la casa (com també passa a les cases tradicionals de casi tota la conca del Mediterrani), i respon a la necessitat salubre que el fum surti de la, diguem-ne, zona habitable i respirable de la cuina i un cop acumulat a les capes superiors de l’atmosfera de l’estança, fugi a l’exterior. I cert és que la majoria de cuines ben conservades que compten amb una altura apreciablement superior a les cases de jeure.

La sort que hem tingut, és que ca n’Andreva era una casa molt, molt, pobra, i per tant, petita, sí, però també despullada de luxes. L’emblanquinat a mitja altura de les cuines abans de transformar-se en negra nit, a ca n’Andreva és de menys d’un metre d’alt. I les parets no estàn tapades de morter de sorra de torrent ni de res que les vesteixi. Així que deixen veure d’una manera descarnada uns forats que es troben cada dos a alçàries idèntiques. A mi em semblaven molt petits per ser lleixes i el Toni m’ha exlicat el què eren.

Eren bastides.

Arribats a un punt de la construcció de la paret, aixecar pedres fins a certa alçària és realment feixuc. Si a partir dels 4 o 5 pams d’altura es deixen unes branques recolzades a la paret, sortint, i es continua pujant mur, i llavors queden encastades, essent dues mènsules a la paret y llavors sobre aquestes mènsules es posa un tauló. Un dels improvisats paletes pujat dalt aquesta (precària) estructura, pot agafar una pedra que li passa un company des de baix i posar-la al mur sense grans escarafalls.

Aquí figura, que els arquitectes millor dibuixem que expliquem.

I les cicatrius d’aquestes mènsules acaben sent foradets per deixar-hi coses. Molt sovint es tapen, però aquí no fou el cas.

Estructures similars de menor escala es troben a les habitacions. Però no són bastides. Són els tinells. Acostumats a veure’ls elaborats en cases bones, a l’humil ca n’Andreva són poc més que dues branques encastades a la paret on llavors hi ha haver un tauló per guardar les magres pertinences dels habitants.

I com no podia faltar l’armariet, que es centra a la porta, com em fa veure el Toni. Cert és que n’he vist de desplaçats, però són l’excepció.

Hi ha un criteri estètic o funcional per això.

A la part del pati que serà porxo hi ha el que en Toni anomena (i jo no havia sentit mai) “un mur de deixa”. Que vol dir, ni més ni menys ,que deixes un mur a mitges per continuar-lo més endavant, quan tinguis temps i ganes

Al cas de Ca n’Andreva el deixarem con està, ja per sempre.

I nosaltres la projecte, també l’hem deixat així. Les cases estan vives, però m’agrada conservar les petges de la història que hi ha al darrere quan això no suposa un greuge a la seguretat de la casa o dels seus habitants.

I al porxo, perdó, al pati que serà porxo, hi ha el banc gerrer.

El forn s’adossa a la cuina i igual que aquesta, les seves parets fan una funció de contenció i jo sospito que sovint intenten treure profit de la inèrcia tèrmica del terreny. Dins la terra els canvis de temperatura són menors que a la superfície. La terra manté una temperatura més estable, i alhora impedeix una fàcil migració de la calor a l’hivern. I a l’estiu mitiga la calor.

La part de la conversa amb el Toni que em va interessar més, com sempre, és la que refereix a les persones.

El Toni ha estudiat llinatges i famílies senceres, i ha buscat arbres genealògics en arxius. I troba una realitat terrible al respecte de la mortalitat infantil. I una altra no menys terrible, que era l’enorme abandó o cessió d’infants amb la figura de criats.

I això em va recordar el cas de la casa de can Reial. on un ja ancià propietari m’explicava que allà en temps (a començaments del segle vint, fa cosa de 100 anys o menys, morint un dels amos de can Reial, va deixar en testament a la seva criada (una nena de 12 anys), dret a una habitació i a aigua del pou fins que es casés. Perquè no anés a petar al carrer. Pot semblar poc, però a mi em va semblar d’una generositat immensa.

Perquè els infants eren moneda de canvi i quan sabien guardar el bestiar (5 anys al cas de ma mare), a les cases de pocs possibles (i eren la majoria) anaven cedits o a cases on necessitaven mà d’obra barata o a cases on hi havia alguna parella maleïda amb la infertilitat.

I cada habitació, realment era una casa. Una casa que abocava primer al pati i després al porxo, quan aquest pati es cobria.

La conversa va donar per molt i el Toni el va parlar d’un sistema d’estructura força interessant que jo he vist poc, però mira que s’alineen els astres, que a la semana següent vaig anar a conèixer un client amb una altre increïble casa pagesa (de ben conservada) i allí estava el sistema de Permotu i Perfila. I moltes altres coses, però això ja m’ho guardo per una altra entrada.

El que més em va agradar, és que la conversa va anar cap a les condicions de vida (condicions que idealitzem i que no tenen la menor gràcia). I que algú gasti temps a investigar llinatges i circumstàncies de gents de fa tres segles, ens dona una perspectiva molt bona de la nostra vida.

Recordo el cas d’un pagesa ja molt anciana que em va dir on va nèixer i on se’n va haver d’entornar quan a poc de casada i amb un fill de mesos, se li va morir l’home i va quedar ella sola i un nen tan petit, als anys 50, allà per Santa Inès, en una casa llunyana a la seva, que era dels sogres encara.

I tot això fa sentit amb que cada estança fos una casa. Ella tenia una casa, els sogres en tenien una altra. Els germans també una altra. La criada de can Reïal també tenia casa.

Cada casa era un cub de pedra emblanquinat de fora que donava a un espai més o menys comunal, en un mon d’aigua de pluja i escassetat absoluta.

Qui ho diria que ara els qui tenen una casa pagesa són moltes vegades els més rics.

Gràcies Toni, si puc et duc a can Tieta, que és una casa super interessant i que hi coneixeràs una valquíria.