Sempre m’ha semblat que l’aigua marca territori i és ben cert que els assentaments humans s’acosten a cursos d’aigua, per motius evidents.

Curiosament, el mar també val per fer bons els assentaments, sempre i quan hi hagi a prop un manantial o la possibilitat de fer pous prou endins de la costa que l’aigua que aflori sigui dolça. Pero vaja, en general un manantial fa que floreixin aldees i els asentaments estratègics que no tenen aigua avinent a les seves proximitats, l’han de buscar. I si no, el que li va passara Carcassone.

I hi ha qui la busca fent pous amb tanta sort que n’aconsegueix a través d’un pou artesià. Això és un pou que forada estrats impermeables fins arribar a un que confina un líquid, generalment aigua ,que és un tresor. Podria ser petroli, però a Eivissa és aigua.

El petroli d’Eivissa em diuen que són els turistes. Porser sí, perquè contaminar contaminen igual. En fi.

Els estrats que confinen el líquid, aigua, quan no són horitzontals o mostren alguna curvatura relativa al pla horitzontal, fan que el nivell del sòl en algun punt estigui més baix que el del propi líquid de manera que la perforació fa brolla l’aigua del terra, per la pressió del líquid que es troba més amunt del nivell de la perforació.

Aquí unes imatges que ho fan més entenedor.

Tal va neixer el pou de Buscastell, en una vall amable de Sant Antoni.

I molt sàviament els alarbs que llavors poblaven l’illa van fer unes arquitectures de sèquies, terrasses de cultiu i canals per irrigar una de les zones més fertils de l’illa.

M’hi vaig passejar a l’hivern i vaig gaudir de les granotes i del verd, i del còrrer de l’aigua.

El broll té una capacitat de rec variable, els acuífers minven o creixen segons plogui menys o més, i l’abast de la capacitat productiva del broll amb la sequera és més escassa, però durant anys ha sadollat cultius a una franja de més de 4,5 quilómetres i ha omplert una quinzena de safareigs assedegats que guarden aigua de rec per quan van mal dades i es broll baixa el cabal.

Avui les sèquies feien cantar l’aigua i us en comparteixo les imatges.

Em documentaré per seguir, un regant anònim però arquitecte al Consell d’Eivissa, així que fàcild’identificar. m’ha recomanat un llibre d’en Felip Cirer.

Aquí m’he acostat al broll, i he comprovat que en temps de bonança, les marques de l’aigua no enganyen i s’arriba a un pam del punt més alt. Aquesta sèquia a la part inferior de la foto és el sobreeixidor. Si mireu la imatge amb paciència veureu que es pot albirar l’aigua.

Aquí es veuen diversos tipus de sèquia, la de pedra viva i la de bloc. La de bloc, qui ho hauria de dir, fins i tot fa patxoca.

Continuarà.