Al casc antic d’Eivissa, en un lloc privilegiat es va construir per fases i amb pedres de molt diversa procedència un edifici per controlar quarantenes, (com la del Hondius), però més en precari.

Al segle XIX, sense antibiòtics, sense mucolítics, sense antihistamínics, sense vacunes, sense metges com els que coneixem ara, sense res de res del que coneixem com medecina, que un patògen entrés a una illa era un perill terrible i molt present.

Perquè les coses (això no ha canviat tant) arribaven per mar. Ceràmiques de València i també bacallà de Noruega, sí, des del segle XVII, en vaixells carregats de pedres negres i basàltiques que els vaixells estrangers del nord d’Europa, després del viatge d’anada, deixaven caure a l’aigua de la costa de Vila a manera de llast amortitzat, a efectes de poder encabir sal de les salines de Sant Jordi, que viatjaria cap a Escandinàvia.

Les coses bones i les dolentes arribaven per mar. Perquè virus i bactèries també creuaven les aigües.

Així que desembarcar en aquesta illa no era fàcil si es venia de més enllà de Formentera.

El control s’exercia en un edifici al llindar de sa Penya. M’agradaria saber-ne més, perquè l’hem intervingut, però internet és parca en els sistemes de control que s’exercien des d’aquesta casa de la Sanitat, Plaça de la Riba 12.

Era i encara és un edifici semi encastat al terreny en la millor tradició illenca d’aprofitar els desnivells. La primera planta només és accessible des de la plaça de la Riba, a nivell del moll i la segona planta es pot accedir des del carrer de la mare de Déu i des de la plaça de la Drassaneta. Aquí us ho demostro.

La primera planta està feta de maçoneria, molt heterogènia a la natura del material, però pedra viva, inclús pedres fosquíssimes d’aquelles que carregaven els vaixells des del país del gel, fent paret amb la pròpia roca de sa Penya. Font de filtracions i humitats infinites fins que en algun moment històric (i no estic massa segura de quin) algú va fer un mur de formigó armat contra la roca que fa de base al carrer Mare de Déu.

Aquesta primera planta, és més antiga antiga i fàcilment degué tenir altres usos que edifici dedicat a control d’epidèmies originalment; però és el que fa de base de dues plantes, d’estructura decimonònica que es basteixen en murs de marés d’Eivissa, tovet, sí, i molt maltractat per reformes posteriors, que el van perforar per poder palplantar-hi instal·lacions, reforçar llindes amb formigons maldestres de començaments de segle XX i darrerament una estructura metàl·lica de txapa col·laborant completament aliena a la naturalesa del edifici.

La llàstima és haver arribat a haver de fer la intervenció quan ja no quedaven més biguetes originals que les de la coberta, també perforades i maltractades i aguantant una càrrega d’un tou de formigó armat que no els anava massa bé. Ni la cornisa que jo presumia original de marés era tal. Era de formigó i les barres ja afloraven i estava malcasada amb el mur de marés, així que es va haver de substituir.

EL blanc de les parets ara es blanc de veritat, s’ha alliberat l’edifici dels pegots de formigó de façana, utilitzant morter de cal.

S’ha millorat la inèrcia tèrmica de l’edifici amb un morter de cal que per comptes de dur graveta de torrent, duu polsim de suro, de manera que és aïllant tèrmic. I altament transpirable. Accepta l’emblanquinat tradicional de cal posterior sense problemes.

Les fusteries són de fusta lacada a l’exterior de porticons i mallorquines y de fusta natural amb lassur a l’interior.

No quedava rastre de paviments, escales, acabats, passamans antics. Res. Em va sobtar la voracitat de les reformes sofertes. I la tranquil·litat amb que edificis públics perden la seua memòria material. Els paviments de la casa de la sanitat, què eren? Rajola hidràulica com a les bones cases de vara de Rei, rajola ceràmica? On es trobava l’escala original? Com menava d’una planta a l’altra? Com puc reconstruir una cosa de la qual no sé res? Ah! Perdó que no havia de reconstruïr, havia de fer un museu. Tant treballar a cases pageses perdo la perspectiva.

No ens podiem agafar a cap record que no fos la forma de les rosasses de la façana. Això em va fer pensar en la fel·lera ferotge amb que embestim nosaltres mateixos el mar.

Perquè el canvi d’us i la intervenció del edifici era per convertir la casa de la Sanitat en Museu de la Mar i la Pesca.

Així que vaig pensar que ja que havíem arrasat amb paviments, mobles i portes del sXIX, posaria a l’edifici altres recordatoris del que com espècie hem arrasat o maltractat o simplement són veïnes al Mediterrani que aguanten les nostres incursions i que sovint fem del Mediterrani un abocador.

Per exemple les foques monjo o vellmarí en Eivissenc. Que a començaments del segle XX i fins mitjans de segle encara vivien a les Balears.

O els virots, que el dia menys pensat no en quedarà ni un.

O la posidònia, que castiguem amb fondejades salvatges.

I de fet quantes espècies marines ens pateixen al mar. I a poc a poc, alguns protagonistes de l’aigua o companys de viatge al planeta van fer-se fonedissos, com fantasmes, a la planta baixa de l’edifici, que seria l’aigua, a la planta primera que seria la platja de sorra o a la planta de dalt que seria el vaixell.

I també em va fer pensar en tantes artesanies que es perden i vam pensar que potser estaria bé recuperarles, i va col·laborar un mestre d’aixa per fer un llaüt, va venir un mestre xarxer per fer les baranes, i un fuster dels d’abans per fer artesania a les fusteries. Tot es va anar tornant manual. Com al segle XIX.

Així vaig tenir el gust i la sort de conèixer a n’en Toni Ribas, “Goletes”, mestre d’aixa eivissenc, que va ser generós i amable amb la completa ignorant de la nàutica que soc. Va ser ell qui em va guiar al començament al disseny de la barana en forma de llaüt, que jo dubtava, em va convèncer que era bona idea, que era viable fer una estructura de Llaüt de barana. (jo no les tenia totes), pero sabia que un museu de la mar ha de semblar un museu de la mar.

Ell era la meva primera opció d’artesà per realitzar-la.

Va ser disposat i sagaç, era un plaer fer un café amb ell. Em va parlar de les parts de les embarcacions i de com es lligaven. Va suggerir fustes i em va explicar histories de llop de mar. I tristament ens va deixar a mig camí, just quan era moment de començar la feina. I va ser dolorosíssim. Vaig conèixer a n’en Jose Luis Torres, mestre d’aixa eivissenc, que casualment ear amic de la meua família política que ens anava a ajudar i un mal imprevist li ho va impedir, i finalment vaig conèixer a uns fusters fantàstics de Cuenca, que jo no donava un duro quan em van dir que farien un llaüt a Cuenca, però que tenien un arma secreta,, l’Esteve, mestre d’aixa de l’Albufera! El mestre d’aixa els va ajudar de tapadillo i tot va anar rodat, I d’en Carlos de Juan, de la universitat de València, que va tenir l’enorme detall de escanejar PER AMOR A L’ART les plantilles de quadernes i altres peces de l’embarcació que van fer materialitzar el Llaüt de la barana. Carlos, no et conec, però gràcies mil.

A la propera entrada del Llaut us en deixo els videos.

I mercès a n’En Toni Ribas també he tingut la gran sort de col·laborar amb un mestre Xarxer, en Jaume Amengual, mallorquí estupendo (li pesi a qui li pesi, que a Eivissa sempre es competeix), que és un crack i que ha millorat totes les propostes que jo tenia per fer la barana de cordatge i ajustar-se a la seguretat per les persones que requereix un museu. Amic igualment de Toni Ribas i molt dolgut de la seua pèrdua.

Si no hem pogut recuperar les romanalles de l’arquitectura tradicional a l’interior, per condicionants d’ús, al menys farem servir oficis tradicionals. I aquí ha entrat la fusteria.

Eun una segona entrada, sobre el llaüt us presentaré als fusters, a n’Esteve, mestre d’aixa de l’Albufera i si puc a algú més ,que pareix mentida lo tímids que són alguns artesans. Hi ha que vendre’s home!

Però anem a pams.

No quedava rastre de les biguetes o jàsseres que poguessin haver anat a als sostres que no fossin coberta, i no hi havia manera d’encabir un sostre de biguetes de fusta sense fer malbé el mur de marés, que ja estava molt castigat, així que es va decidir netejar l’estructura de ferro i formigó, deixar les parets originals nues i reparar els danys en aquestes d’agressions anteriors, i llavors construir a dins una capsa de fusta que permetés circular els visitants, sense ferir els murs i aconseguint una altura de al menys 2,60m.

Em quedo amb les ganes de veure com era l’edifici al segle XIX. No hi ha rastre de document. Durant les obres apareix una tercera porta, però no es recupera perquè es menja moltíssim espai d’expositors.

Les biguetes de la coberta estan tan fluixes que decidim fer una pròtesis estructural portant sobre elles, i que quedin al seu lloc sense entrar en càrrega. Aquesta addenda aguantarà a més a tracció diverses parts dels sostres inferiors, per tal de fer

L’èxit ha estat fer sostres que no fessin malbé els murs, no perforar més, sinó restaurar l’exigu marés existent, cobrir-lo de morter de cal esponjós amb àrid de suro per dins i per fora a manera de protecció i aïllament tèrmic, i deixar que l’estructura de làmines de fusta de klh d’apenes 16 cm de gruix estabilitzin les parets originals,

El que quedava que era antic, s’ha restaurat. El que s’ha hagut de fer nou, s’ha fet amb el material més sostenible i més net. I més reversible.

I jo em continuo preguntant com era la casa de la sanitat al s.XIX. I perquè no n’ha quedat res de dins.

Agraeixo a tots els qui han treballat (i millorat el projecte), en primer lloc a l’il·lustrador Carles Esteve, autor de les filigranes de dibuix científic que presenten flora i fauna; als meus companys de la direcció, en José Luis Velilla aparellador i en Javi Colomar enginyer; al albert Admetlla, enginyer i calculista especialista en fusta; als serveis tècnics del Consell (Fran Funes eng+Pep Torres arq+Nacho Jorquera apar+Irene Jaumà arq), que m’han recolzat durant tot el procés tant en l’execució com en el compliment dels plecs i la legalitat (i creieu-me que això no passa en totes les administracions) i a la Belén Garijo, la hiperfuncionària, ama i senyora del procés administratiu, que ella ha dut tot a bon port, mai millor dit. Un edifici mai es autoria de una única persona. Igualment gràcies al personal de Cyros, Jose Antonio Pérez, Jorge Fidel y Manuel Bachiller, que deuen haver treballat amb arquitectes llepafils, però crec que jo he batut un rècord.

En qualsevol cas, aquest entrada i la següent sobre el Llaüt i el seu procés, van a la memòria de Toni Ribas «Goletes», que al cel sia.